Solcar memòries a la Llitera
// Pep Espluga
Una de les novetats d’esta temporada ha estat la publicació del llibre ‘Solcar memòries’, escrit per l’autora tamaritana Maite Alastruey i editat per Pagès Editors. Es tracta d’una novel·la que narra la història de tres dones de diferents generacions durant el marc temporal dels anys 30 als anys 60 del segle XX. L’acció transcorre principalment a Tamarit de Llitera, així com en altres indrets de la comarca i per la zona de Loarre i del Prepirineu oscenc i lleidatà, amb eixides puntuals a Barcelona i altres ciutats catalanes i aragoneses. Un territori que es correspondria força amb el radi d’acció de bona part dels habitants de la Llitera durant l’època escollida.
Les tres dones protagonistes de la història, la Maria, la Llúcia i la Teresa, formen part de la xarxa familiar de la narradora, la Victòria, que és el personatge que donaria veu a l’autora. En esto sentit, el llibre és una narració novel·lada d’uns fets (aproximadament) reals, tant des del punt de vista de la trama entre els protagonistes, com de l’escenari i esdeveniments històrics en el que s’emmarca l’acció. De fet, el primer que sorprèn és el notable aparell de cites, notes i bibliografia, que acompanya els diferents capítols del llibre. Es nota que l’autora s’ha documentat a fons per abordar el procés d’escriptura i cal dir que ho ha sabut traslladar a la narració sense destorbar el ritme narratiu, normalment àgil i ben travat. Per tot plegat, el llibre esdevé un exercici de memòria històrica i familiar, alhora que una novel·la amb referents empírics clars, una finestra privilegiada per accedir al Tamarit d’aquells anys convulsos del segle XX.
Els personatges de la novel·la han estat situats per l’autora enmig de les turbulències polítiques, socials i bèl·liques dels anys de la guerra civil d’Espanya i de l’opressiva postguerra, fins a les acaballes dels anys 50, és a dir, durant el període més dur de la dictadura franquista. Al llarg de la trama hi ha un personatge imaginari sempre a punt d’arribar, a qui tothom anomena ‘la fel’, que representa tota aquella foscor.
El llibre descriu molt bé els anhels i expectatives de les diferents dones protagonistes, i també dels seus acompanyants masculins, que sovent es veuen truncades pels esdeveniments històrics que els passen pel damunt. Uns personatges que, tot i que tenen plans i voldrien fer les coses d’altres maneres, no tenen més remei que anar a remolc d’uns processos històrics i socials sobre els que hi poden influir ben poc, tant des del punt de vista polític com de relacions interpersonals i familiars. Per això, contínuament han de trobar mil-i-una estratègies per a surfejar el destí, escapolir-se quan vénen mal dades, afrontar les humiliacions amb determinació i romandre fidels a les relacions clau amb certs amics i familiars. De fet, un dels elements fonamentals de la novel·la és la idea que, malgrat les diferents ideologies i conflictes socials i polítics que sacsegen els protagonistes, estos sovent intenten trobar un pla de relacions que els permeti respectar-se i donar-se suport, encara que hagin acabat en bàndols enfrontats o distants. Tot i això, la novel·la no es presenta pas com equidistant, sinó que pren partit alhora que intenta entendre els motius dels conflictes que s’hi donen.
L’acció s’inicia en plena època de col·lectivització llibertària a la Llitera, passa per l’arribada del front de guerra a Tamarit i l’èxode que això provoca (és molt emotiu el passatge de la frustrada fugida a França), continua amb el silenci opressiu de la primera postguerra, amb la Llitera ocupada per forces militars en lluita contra el maquis, per acabar amb la relativa estabilització dels anys 50 fins a la fi de l’autarquia del règim. Tot plegat deixa un reguitzell de vides truncades i d’expectatives enrunades, sobretot per a unes dones que, a la constant opressió del règim polític, hi han de sumar un inclement patriarcat familiar que les relega sempre a posicions perifèriques. Però, malgrat tot, l’autora sempre tendeix a mostrar com la gent s’espavila i s’esforça per superar obstacles i tirar endavant.
No en va, durant les presentacions publiques que ha fet durant l’estiu de 2023, l’autora ha explicat a l’audiència que el motiu que l’ha empès a escriure la novel·la ha estat la diagnosi d’una malaltia crònica que li ha suposat un seriós daltabaix en la seua vida diària. D’alguna manera, l’acció d’escriure formaria part de l’intent de mantenir la malaltia sota control, d’ordenar el cap i les idees, i de trobar exemples d’altres dones properes que, en situacions ben complexes, van saber afrontar el destí amb serenitat i solidesa constructiva. Els cabdells de llana que il·lustren la portada del llibre representarien, segons ella, els fils de la trama que ella ha intentat desembolicar amb la seua escriptura. Tot plegat amb la pretensió reeixida de descriure amb detall un món, el de la guerra i postguerra a la Llitera, del que tots en som hereus en major o menor mesura. La literatura és tan terapèutica per a qui la llegeix com per a qui l’escriu, per això mai no mo’n podrem estar.
Cal agrair que, amb esta seua primera novel·la, Maite Alastruey haja volgut contribuir, des d’una perspectiva familiar, a trencar el silenci comarcal sobre la guerra i la postguerra a la Llitera, i en especial a Tamarit, la capital històrica. Cal agrair que s’hagi pres seriosament la feina de rescatar la memòria oral de les hores més fosques de les nostres terres i mostrar-nos que també hi va haver moltes espurnes de dignitat. En esto sentit, ‘Solcar memòries’ ve a cobrir un forat que inexplicablement pocs creadors locals han volgut afrontar. Resulta sorprenent que en plena tercera dècada del segle XXI gairebé no s’hagin creat obres literàries sobre la guerra i la postguerra a la Llitera, més enllà de les reivindicables novel·les i contes que va escriure Josep A. Chauvell durant els 80 i 90. Sobretot si tenim en compte que la guerra civil espanyola és probablement el principal tema literari de les últimes dècades, fins el punt de convertir-se en un gènere en si mateix. ‘Solcar memòries’ vindria a compensar una mica esta mancança del nostre territori.
I, a més, ho ha fet en català, cosa encara més estranya en una comarca tan despreocupada pel patrimoni cultural i lingüístic com la nostra. El llibre està escrit en català, amb una bona dosi de tamarità dialectal, així com alguns personatges que parlen en castellà. D’esta manera, el llibre contribueix a normalitzar per escrit allò que és normal en l’oralitat, al temps que recupera i posa en valor paraules i expressions de la Llitera catalanòfona, moltes de les quals encara estan vives, però que si continua l’actual nefasta tendència a interrompre la transmissió generacional de la nostra llengua, probablement tindran els dies comptats. És un altre bon motiu per a fer-se amb el llibre, tot i que el principal siga, per descomptat, la qualitat de la història narrada.
El llibre s’ha presentat durant esto estiu a diferents llocs de la Llitera, com Tamarit, Albelda, Castillonroi o Alcampell, amb una gran expectació i amb debats de molt interès. Tant de bo el solc que ha marcat l’autora sobre la comarca tingue continuïtat.
Tags: Llitera