Quatre dècades de setmanes culturals a Açanui

// Pep Espluga

Del 20 al 26 de gener d’enguany s’ha celebrat la Setmana Cultural d’Açanui, un esdeveniment clau en el calendari anual de la comarca de la Llitera, i que enguany ha gaudit d’especial rellevància perquè ja en porten quaranta. Poca broma. Quaranta anys d’una setmana cultural exemplar, farcida de conferències, música, debats i propostes culturals de tota mena, una fita encara més impressionant si tenim en compte que es tracta d’un poble de 176 habitants (incloent-hi els del lloc d’Alins!).

La primera Setmana Cultural d’Açanui es va celebrar l’any 1980 i va durar quatre dies durant els que es van celebrar diverses conferències literàries i científiques, així com un concert coral i una exposició de dibuixos. Durant aquestes quatre dècades, per Açanui hi han passat les figures més rellevants dels àmbits de la literatura, de la política, de l’economia o de les arts, amb conferències, taules redones i debats de tota mena. La setmana cultural del 1986 és encara especialment recordada per la participació de Manuel Gutiérrez Mellado, ex-Ministre de Defensa i ex-Vicepresident amb els governs de Suárez i Calvo-Sotelo, icona de la Transició pel seu paper davant el cop d’estat del 23F de 1981.

Després de quaranta anys continuats, aquest gener de 2019 la Setmana Cultural ha durat set dies amb uns continguts similars a aquelles primeres, però força més ampliats.

La cosa va començar el diumenge 20 de gener amb un concert de la Ronda de Boltaña, un dels grups de música popular més estimats i que millor sap expressar les vivències i anhels de l’àrea pirinenca. Després, durant tota la setmana hi va haver diverses conferències a càrrec d’escriptors com José Antonio Adell, que va presentar la seua darrera novel·la; Óscar Sipán, qui, acompanyat de la violinista Daniela Nikolova, va fer una xerrada sobre la història negra de la Llitera; i també d’assagistes com Carlos Corbera, que va parlar sobre els infançons d’Açanui.

Però, sens dubte, el plat fort de la Setmana Cultural del 2019 va ser la projecció del documental `¿Por qué te vas?’, amb guió de Jesús Cirac i direcció de Miguel Lorén, produït per l’associació Bajoaragonesa de Agitación y Propaganda, una exemplar entitat de Casp.

El documental fa un seguiment a les diferents generacions que han emigrat de Casp per diferents motius (polítics, econòmics, culturals, etc.); i també a les persones que al llarg dels anys han vingut de fora a instal·lar-se a Casp. Ordenat de manera cronològica, sense narrador i a través d’entrevistes personals, el documental repassa la història de la ciutat de Casp des de l’arribada del front franquista l’any 1938 fins a l’actualitat.

D’aquesta manera, els autors van entrevistar famílies exiliades a França i altres que es van quedar a Barcelona en fugir amb la caiguda del front, però també a persones que van arribar amb les forces franquistes com a forces d’ocupació i després es van instal·lar a Casp. Durant la postguerra hi arriba també un contingent de la gent que a Casp anomenen ‘serranos’, és a dir, les famílies que es van veure expulsades del Maestrat i l’Alt Matarranya per les lleis anti-maquis, i més endavant per les gelades dels anys 50, que hi arriben a cultivar les fèrtils terres de la planura de l’Ebre que havien quedat abandonades a causa de la guerra. Uns indicis del documental que probablement podrien anar bé per a la indagació d’en Lluís Rajadell sobre els moviments migratoris matarranyencs d’aquella època.

El documental presenta també nombrosos testimonis de la construcció del pantà de Mequinensa, que trasbalsà tota la zona amb l’arribada de multitud de persones d’arreu a treballar-hi en unes condiciones més que deficients. Una dècada després, moltes d’aquelles persones es van veure expulsades de nou amb la finalització de l’embassament, cosa que els autors del documental ressegueixen fins a localitzar-ne unes quantes en els llocs més dispars i distants.

A partir dels anys 80, les migracions tenen un altre caràcter. Les persones que marxen de Casp tendeixen a ser joves amb estudis que s’instal·len en llocs de treball de qualitat en les zones industrials i en els serveis públics (educatius i sanitaris) de les zones metropolitanes, en particular de Catalunya. També durant aquesta època Casp rep una remesa de joves que fan el camí invers, que fugen de les capitals a la cerca de la naturalesa, del món rural i de formes de convivència alternatives (els hippies!). Res a veure amb les condicions de les migracions anteriors.

Finalment, durant el que portem de segle XXI Casp ha acollit diverses onades de migracions globals, de gent que hi arriba per a treballar en feines agrícoles, granges, treballs manuals en indústries i a gestionar petits serveis locals (fruiteries, carnisseries, perruqueries, locutoris, etc.). Així, en el documental s’entrevisten persones de Pakistan, Senegal, el Marroc o Colòmbia, que expressen els seus motius i expectatives vitals, i també els dels seus fills i filles ja nascuts a Casp. Aquest és sens dubte un dels encerts del documental, ja que és capaç de visibilitzar uns grups socials que sovent romanen ocults i que rarament formen part de les expressions socials i culturals oficials, però que són col·lectius cada vegada més rellevants i amb una vida interna molt més rica i complexa del que la premsa mos sol mostrar.

La projecció del documental va omplir la sala d’actes d’Açanui, i va produir un elevat impacte emocional entre el públic assistent. El debat posterior va ser intens i emotiu, ja que la projecció va deixar tothom amb el cor encongit i les expectatives pels núvols, ja que, malgrat no conèixer personalment els testimonis entrevistats, tothom es podia sentir pròxim a moltes de les situacions reflectides. A part de la seua innegable emotivitat i qualitat tècnica, el documental pot ser una eina molt valuosa per a entendre com s’han modificat els nostres pobles i per aprendre a valorar i respectar les diferents cultures i societats que s’hi van integrant al llarg del temps.

Cal dir que era la primera vegada que s’exposava fora de Casp, on s’hi van haver de fer tres passes per tal de cobrir la demanda existent. La Setmana Cultural d’Açanui va ser sens dubte el millor dels escenaris possibles per a iniciar una potencial ruta de projeccions. Demaneu-lo per al vostre poble, si encara hi sou a temps.

La Setmana Cultural d’Açanui va acabar l’endemà, el dissabte 26 de gener, amb un concurs de ‘palistroc’ i un concert del grup Mosicaires de Graus. També es va fer un homenatge a Joaquín Avellana i Enrique Encuentra, les dues persones que van crear la Setmana Cultural i l’han dinamitzat durant aquestes quatre dècades. Finalment, es va fer una degustació popular de productes del mondongo, una preqüela del que es faria de manera massiva el dia següent a Albelda amb la festa del Tossino (però això ja és una altra història).

Dues imatges de la Setmana Cultural d'Açanui. / Pep Espluga