Concert d’Anton Abad a Alcampell

// Pep Espluga

El passat divendres 29 de setembre al pavelló municipal d’Alcampell es va escenificar el lliurament del Premi ‘Desideri Lombarte 2017’, organitzat pel Govern d’Aragó, i atorgat al ‘Seminari Autonòmic de Professors/es de Llengua Catalana’ per la seua labor en la dignificació de la llengua de la Franja. Tot i que en Màrio Sasot ja en va escriure una excel·lent crònica a Temps de Franja, no volem deixar passar l’ocasió per a glossar l’art de l’únic d’entre els assistents que va treballar de debò aquella tarda.
Mos referim a Anton Abad, el cantautor de Saidí, que va oferir un mini-concert ple de sensibilitat i agudesa lírica. Armat amb la seua guitarra, va cantar acompanyat de la guitarra de 12 cordes del gran Toni Xuclà, un dels principals guitarristes i compositors del país. Un planter de luxe. Entre tots dos van fer un concert molt emotiu, amb una selecció de temes breu i un bon tast de les seues qualitats interpretatives, així com de la profunda intensitat filosòfica i emocional que emana de les cançons d’Anton Abad. Van tocar nou temes seleccionats d’entre quasi tots els àlbums del cantautor, que abasten un període de quasi tres dècades. Només va faltar alguna cançó del seu segon disc, ‘Lo ball de la polseguera’ (del 1991). De la resta hi va haver una breu representació de tots. El set-list va ser el següent:
1. Una tarda qualsevol (del disc ‘A la corda fluixa’, 2008)
2. Els primers dies de maig (del disc ‘Sóc de poble’, 2002)
3. Lo pagès i la gallina (del disc ‘Llesques’, 2009)
4. Sant Valeret (del disc ‘Cap problema’, 1995)
5. Rodamón (del disc ‘Sóc de poble’, 2002)
6. La serra de Tramontana (del disc ‘Llesques’, 2009)
7. Sic de poble (del disc ‘Soc de poble’, 2002)
8. El Mas dels puials (del disc ‘Avui és un dia com un altre’, 1989)
9. No sé per què (del disc ‘A la corda fluixa’, 2008)
Entre cançó i cançó, Anton Abad va recordar com l’any 1986 el van convidar a cantar en la cloenda de la primera edició del premi ‘Guillem Nicolau’ a la millor obra de literatura catalana d’Aragó. L’esdeveniment es va celebrar al castell de Vall-de-Roures, en el marc dels actes del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, al qual el govern d’Aragó va donar suport (cosa que anys després pareixeria quelcom impossible, tant mos hem endarrerit). Durant el sopar, li va tocar seure entre dos escriptors, Josep A. Chauvell i Desideri Lombarte, tots dos tremolant potser de fred (Anton ho recordava com ‘el sopar dels dos refredats’), potser de nerviosisme per saber qui seria el premiat. Va guanyar Chauvell amb la novel·la ‘L’Home de França’. Trenta-un anys després, Anton Abad es troba amb la sorpresa de fer el mateix paper en un acte que porta el nom d’un d’aquells escriptors (que malauradament mos va deixar el 1989) i convidat per l’altre que ara fa d’amfitrió.
El duet d’Anton Abad i en Toni Xuclà van portar el públic al seu terreny, tot propiciant un estat d’empatia difícil de resistir-s’hi. Van situar els espectadors com els humils micos que som, humans despullats davant el cosmos i la terra, els cicles de la natura i les complexes relacions socials de la vida quotidiana. Tothom va eixir del pavelló amb l’ànima més lleugera, desintoxicats per fi. Res millor per a emprendre amb normalitat l’ensenyament de la llengua catalana a la Franja, que era el que es premiava aquell dia, i per demanar i promoure polítiques més respectuoses al respecte.
Hem observat que lo rader disc d’Anton Abad data del 2009 (‘Llesques’). Tot i que en el passat ja ha experimentat períodes més o menys llargs sense gravar, potser ja seria hora de tenir notícies dels temes que previsiblement haurà compost durant la segona dècada del segle XXI. Els necessitarem per alimentar l’esperit per a afrontar amb força i trobar dreceres en estos temps convulsos.

 

Dos moments de l'actuació



 

Ramon Sistac i Anton Abad. 
(Fotos: Josep Espluga)