Diuen que som el que portem. Però què passa quan només portem el que toca? Quan el nostre reflex es confon amb el de milers d’altres, difuminats entre la boira de la gent?
Al poble, fa anys, la roba tenia memòria. Els pantalons passaven de germà a germà, i les bates es cosien a mà, amb paciència i treball. Una peça de roba portave història, portave casa.
Ara, en canvi, la roba és muda. Canvia a cada estació com si d’un cultiu accelerat es tractés. Ja no abriga, dissimula. Ja no diu qui som, sinó com voldríem que ens veiessen la gent.
El mirall, avui, no reflecteix. Projecta. Projecta allò que hem après a desitjar: cossos impol·luts, arrugues abolides, una paleta de colors dictada per influencers que no han vist mai la terra seca d’un agost sense pluja.
El rostre s’afina, s’aplana, es despersonalitza. I així, poc a poc, l’ànima es despulla mentre el cos s’omple de filtres.
Perquè al cap i a la fi, la moda que no deixa petjada a dins, només és silenci del que voldríem ser.
*Publicat a La Comarca, 13 de juny de 2025