Confinavirus*

// Patrici Barquin

Quan vaig començar en això de les columnes, algú me va dir que, tenint en compte la periodicitat de la revista, no podia parlar d’actualitat o corria lo perill de que lo meu escrit caduqués abans d’encetar-lo. Ara bé, com que ens troben en eixa nova situació de confinament domèstic, he decidit apurar fins al rader dia pa entregar la columna en qüestió. Bé, per això i perquè soc més gandul que el jeure.
Lo rader que ha passat, ha estat la declaració d’estat d’alarma, que com tothom sap consisteix a buidar les estanteries dels supermercats. Però no com ho explicava lo grup La Polla Records a la seua cançó “el ataque de los hambrientos”, no, astí de lo que se tracte é d’arrabassar en lo paper higiènic i qualsevol altre voluminós que sigui absolutament inútil en una situació apocalíptica. També cal comprar molt menjar que se faci malbé lo més ràpidament possible, com ara: carn, làctics i coses per l’estil. Lo important és que en uns dies ho tinguem que llençar tot o que ens ho acabem menjant a correcuita i morint d’una pujada de sucre, de colesterol o com aquell personatge de Blasco Ibáñez: Sangonereta.
Desprès de tota esta feinada d’estat d’alarma m’he tancat a casa. Porto un parell de dies i crec que ja me clareja la coroneta. He canviat los silèncios per unes sandàlies molt apanyades. Passejo amunt i avall pel corredor de casa en les mans embotides a dintre de les mànigues, he començat a cuinar dolços monacals i a cantar uns cants gregorians que tinc a tot lo veïnat avorrit.
Ara mateix no sé si hem fet el cim o encara se pot ficar això més costa amunt, lo que me queda clar és que lo del col·lapse del sistema capitalista i del nostre mode de vida actual sirà, si no està sent, molt menys èpic del que jo me pensava. Al final tot quedarà reduït a una histèria col·lectiva que ens portarà a tenir lo cul més relluent del món, però tot això encara ho em d’anar solsint.

*Publicat a Temps de Franja n. 145, abril 2020