(Coordinador de projectes en contextos d’emergencia, Metges Sense Fronteres)
Em vaig despertar a mitja nit sobresaltat per una sèrie de detonacions. Un gran estrèpit que, acompanyat del moviment del llit, donava la sensació que l’edifici on mos trobàvem s’estigués a punt d’afonar per un terratrèmol. Lo cor me va començar a bategar fort buscant una explicació a aquella situació. Vaig tardar uns segons a ser conscient del que passava: l’alto el foc, lluny de ser allò que se n’esperava, s’havia trencat aquella nit.
Mos esperàvem lo pitjor. L’exèrcit israelià havia llançat una onada de centenars de bombardejos al llarg de tota la Franja de Gaza i, sumat al bloqueig d’aliments i materials essencials, entràvem en un escenari encara més devastador per a una terra castigada sistemàticament des de fa més de 75 anys. Més de 400 persones van ser assassinades aquella nit i aproximadament 600 van resultar ferides. Los companys que estaven a les estructures sanitàries reportaven una arribada constant de morts i ferits.
Lo soroll que van deixar darrere seu los avions que van pentinar la Franja en pocs minuts era només lo preludi de més dolor, més mort i més destrucció. Setmanes després que es trenqués l’alto el foc, estructures sanitàries i seus d’organitzacions humanitàries també es van convertir en objectius. Més de quatre-cents dies després, la calma encara no ha tornat a este petit tros de terra. La violència, l’opressió i la persecució continuen marcant la vida de tot un poble.
I és precisament aquí on una de les línies roges més bàsiques de qualsevol conflicte pareix que haja desaparegut. En los últims anys, atacar civils, hospitals, ambulàncies o personal sanitari i humanitari s’ha anat convertint en una pràctica cada volta més habitual. Allò que hauria de ser una línia roja intocable s’ha anat normalitzant fins al punt que les proteccions del dret internacional humanitari han deixat de respectar-se. Ho hem vist a Gaza, però també al Sudan, a la regió etíop del Tigray o a Ucraïna, entre altres. Espais que haurien de servir per cuidar la vida acaben convertits també en objectius de guerra. Només l’any 2025 es van registrar 1.348 atacs contra instal·lacions mèdiques, que van causar la mort de 1.981 treballadors sanitaris, humanitaris i pacients, més del doble que l’any 2024.
Quan un hospital és bombardejat, no només desapareixen parets o quiròfans. També desapareix un dels últims espais on la gent encara pot sentir-se protegida. I qui més ho patix, quasi sempre, són los mateixos: la població civil, les famílies que no poden fugir, les dones que continuen sostenint la vida enmig del caos i els xiquets i xiquetes que creixen havent normalitzat la por, la pèrdua i la violència.
Moltes d’estes guerres tenen també un altre element en comú: afecten especialment pobles i comunitats que viuen als marges, minories perseguides per la seua identitat, pel seu origen o per la seua llengua. Comunitats que no només lluiten per sobreviure físicament, sinó també per continuar existint culturalment.
Potser per això sempre m’han interpel·lat especialment los llocs de frontera: espais on la gent viu entre llengües, relats i identitats que no sempre ixen als mapes principals.
L’acció humanitària no pot parar guerres ni resoldre conflictes polítics. Tampoc pot resoldre totes les injustícies del món. Però sí que pot salvar vides, alleujar dolor i acompanyar les persones en los moments de més foscor. I, sobretot, pot ajudar a posar llum allí on sovint ningú mira. Perquè, encara que tot estigue destruït, continuar cuidant la vida continua sent una forma de resistència.
L’última volta que vaig preguntar als companys de feina de Gaza com estaven ells i la seua família, em van respondre amb unes paraules que resumixen millor que cap dada la realitat que viuen cada dia:
«Encara estem vius».
Publicat a Temps de Franja n.170, juliol-agost 2026