Pena-roja crearà un espai recreatiu al voltant de les oliveres mil·lenàries*
// Rubén Lombarte
La iniciativa, impulsada a través del consistori i la Mancomunitat de la Taula del Sénia, ha comptat amb una inversió de 10.000 euros a través de la Diputació
L’ajuntament de Pena-roja, a la comarca del Matarranya, crearà un espai recreatiu al voltant de les tres oliveres mil·lenàries que té actualment catalogades. Es tracta d’un projecte que, d’una banda, vol posar en valor el patrimoni natural del municipi, i a la vegada pretén donar a conèixer un episodi de la història recent de la vila.
I és que el mes de febrer de l’any 1956, Pena-roja va patir una gelada històrica que encara avui recorden els més vells. L’onada de fred siberià va castigar severament els camps de cultiu de Pena-roja, matant l’olivar, que en aquells moments era una de les principals fonts d’ingressos dels pagesos. Aquella gelada va portar la fam i l’emigració forçada. Moltes famílies van perdre l’única font de subsistència i van marxar de la vila que els havia vist nàixer. En aquella dècada dels anys 50, Pena-roja va perdre un 25% de la seua població.
A través d’aquest projecte, Pena-roja vol recordar aquest episodi històric, així com també crear un espai recreatiu que està tocant al nucli històric. Les tres oliveres que va catalogar com a mil·lenàries la Mancomunitat de la Taula del Sénia ara fa uns anys es troben en les finques de dos veïns, les quals han estat cedides perquè el consistori hi pugui actuar. De fet, l’ajuntament de Pena-roja té previst destinar sobre uns 10.000 euros a través d’un conveni que han firmat amb la Diputació Provincial, i que es destinaran íntegrament a la consolidació d’aquest espai que està pensat per a ser visitat i dignificar la ruralitat. En concret, es farà un recorregut amb dos accessos i es faran tres trams d’escales rústiques per a superar els marges que trobem entre els diferents bancals on descansen aquests arbres mil·lenaris. L’espai estarà senyalitzat i hi haurà bancs per a poder descansar.
Fa unes setmanes, representants de l’ajuntament de Pena-roja i representants de la Taula del Sénia van visitar l’espai per a concretar les actuacions que s’havien de fer. De fet, les tres oliveres mil·lenàries de Pena-roja van ser les primeres que es van identificar en territori aragonès dins el projecte que gestiona la Mancomunitat, i que integra municipis del País Valencià i Catalunya. També s’ha identificat algun exemplar a Vall-de-roures, i recentment s’ha trobat una quarta olivera mil·lenària al terme de Pena-roja que està pendent de catalogar. La particularitat de les oliveres catalogades a Pena-roja no és només la seua antiguitat, sinó que destaquen per trobar-se en una altitud considerable.
Mesura dels troncs. / Marta Jiménez
Aquests olivers, que foren dels pocs que sobrevisqueren al Gran Fred de l’any 1956, se situen per damunt dels 750 metres d’altitud, i resistiren unes temperatures constants per sota dels 20 graus negatius.
Jaume Antich és assessor de la Taula del Sénia, i durant una visita recent que van fer al Matarranya va apuntar que «podem assegurar que en el nou catàleg tenim, almenys, quatre arbres de Pena-roja», i no descarta que en pugui aparèixer algun més. Per formar part de l’inventari i ser considerat arbre mil·lenari, cada olivera ha de fer un mínim de 3,5 metres de perímetre a 1,5 metres del terra. Els arbres trobats a Pena-roja superen aquest perímetre i tots ells són de la varietat mançanal. En cosa de setmanes, l’ajuntament té previst iniciar els treballs de recuperació, senyalització, difusió i visita d’aquest espai que barrejarà natura i història. De fet, en l’accés que hi haurà per la Baixada del Carme a l’altura de la Font de l’Olivar, està previst posar-hi un cartell on no només s’explicarà l’itinerari i les característiques de les oliveres, sinó que també es recordarà l’episodi traumàtic que va viure Pena-roja el febrer de 1956.
Paral·lelament, aprofitant que del mateix bancal de les oliveres mil·lenàries va un camí cap a la Roca Quinquillera i els Fontanals, allí mateix començarà una part de la ‘Ruta de les Fonts’ que ha projectat el consistori i que permetrà visitar el patrimoni hídric de la vila. En concret, Pena-roja ha dissenyat un total de set rutes, de dificultat fàcil, que porten a set de les fonts històriques del municipi. Set itineraris que van a la font dels Fontanals, la font d’en Roca, la font del Solà, la font dels Salzes, la font dels Avellaners, la font de na Sunyera i la Fonteta. Set rutes que es poden fer a peu i que la més llarga de totes no té més de 4 quilòmetres entre anada i tornada. Una de les grans particularitats d’aquesta ruta és que versa al voltant de poesies de Desideri Lombarte. De fet, cadascuna de les set rutes integra una poesia diferent, que podrem llegir en els panells que senyalitzem l’itinerari.
Avaluació de les dimensions de l’arbre. / Marta Jiménez
Febrer de 1956, la gelada que va fer taula rasa
//Lluís Rajadell
La gelada de les oliveres del febrer de 1956 ha quedat marcada a la memòria col·lectiva del Matarranya com una fita traumàtica que va precipitar l’emigració massiva cap a Catalunya, principalment. Un dels emigrants que van haver de buscar-se les garrofes lluny de la comarca va ser l’escriptor Desideri Lombarte, que va reflectir magistralment aquella dolorosa experiència en un dels seus primers poemes, ‘L’emigrant pena-rogí’.
Pena-roja va ser un dels tres municipis més castigats per la pèrdua de població com a conseqüència de la gelada al perdre durant la dècada dels anys cinquanta del segle XX el 24,5% dels seus habitants, un percentatge només superat per la Torre del Comte i Torredarques. Probablement, encara que les oliveres no s’hagueren mort massivament degut a la històrica baixada dels termòmetres per davall dels vuit graus sota cero, la temperatura que mata l’olivar, també la població del Matarranya s’haguera vist dràsticament reduïda per l’emigració, com va passar a tot el país durant els anys del “desarrollismo”, cap a les dècades dels 60 i 70. La gelada de 1956 va avançar la fugida dels llauradors i jornalers respecte de la resta d’Espanya, encara que haguera arribat igualment.
Els dies de gel van començar al Matarranya el 2 de febrer de 1956 i van durar pràcticament tot aquell inesborrable mes, amb mínimes que van arribar a 17 graus sota cero. La sensació de fred encara es va veure agreujada pel vent que bufave aquells dies, un factor que va estendre la baixada de les temperatures per tot arreu, independentment de l’altitud de les finques. La darrera gelada important va arribar el 21 de febrer, però hi va haver jornades en què les temperatures màximes no van pujar de 0 graus, va gelar les 24 hores del dia. La mínima absoluta del mes van ser els -12 graus del dia 10, segons dades de l’observatori de Calanda, el més proper al Matarranya dins de la xarxa de l’Aemet en aquelles dates, encara que els testimonis del Matarranya parlen de -17 i -18 graus.
Les conseqüències agràries d’aquella anomalia meteorològica van ser immediates. La fulla de les oliveres va canviar els seus color verd i platejat pels marrons i grisos, les branques dels arbres es van badar fins a l’extrem que, segons conten alguns llauradors, s’hi podia posar la mà dins, de l’amples que eren. Quan s’anava pels camps es podia escoltar el soroll dels cimals a l’esclopar-se, un soroll que pocs mesos després es va convertir en el propi dels cops d’estrals, malls i tascons per convertir les oliveres centenàries en llenya per al foc.
L’aprofitament de la fusta va propiciar un negoci de venda de llenya d’olivera que es carregava a l’estació de Queretes camí de Barcelona. A Arnes, poble de la Terra Alta veí del Matarranya, es va muntar una fàbrica de parquet alimentada amb la fusta de les oliveres mortes.
L’olivar i la demografia del Matarranya van rebre un cop del qual mai no es van recuperar. L’hivern de 1936 a 1937 ja va haver-hi una primera gelada massiva d’oliveres, però febrer de 1956 va rematar la feina destructiva fins fer taula rasa dels olivars centenaris i mil·lenaris de la comarca.
La destructiva gelada que acaba de complir 65 anys és la principal causa que les oliveres mil·lenàries siguen escassíssimes a una terra oliera com el Matarranya i el Baix Aragó, una escassetat que contrasta amb la relativa abundància de les properes comarques litorals de Tarragona i Castelló, on encara se’n troben a milers. La Taula del Sénia, que agrupa a 24 pobles de la confluència de les províncies de Tarragona, Castelló i Terol, ha identificat més de 6.000 oliveres mil·lenàries, però només una dotzena són als pobles de Terol; Vall-de-roures, Beseit i Pena-roja. Caldrà cuidar-les.
*Publicat a Temps de Franja n. 150, abril de 2021
Tags: Matarranya
