Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

Parlament d’agraïment de Pepa Nogués pel Premi Franja, Cultura i Territori 2020*

Moltes gràcies a totes i tots per estar aquí esta tarda i compartir amb mi el Premi Franja 2020. Tot i que he de dir que havia sentit tocar campanes, em vaig sorprendre quan em van comunicar oficialment que m’havien donat el premi i em va donar una mica de vertigen, la veritat, perquè ve de la mà de persones que se’l mereixen tant o més que jo. Per això, em sento molt contenta i honorada. Com em va dir una amiga: “El treball que portes fet ja és una recompensa, però que te’l reconeguen és ja tot un orgull!” És cert, el premi del premi és haver tingut l’oportunitat de fer tantes coses, d’aprendre tant i conèixer gent tan especial. Per això, vull compartir este premi amb tots vosaltres: Us faig sabedors que totes i tots teniu un trosset del meu cor i d’esta escultura xulíssima…

V. Almudi, A. López, M. Llop, P. Nogués, X. Hervàs, I. Belanche i J. M. Aragonès / Sigrid Schmidt von der Twer

Vull començar amb un agraïment a l’entitat convocant del premi, la Iniciativa Cultural de la Franja, i a les entitats que la integren.

Mentre preparava este parlament d’agraïment pensava que la preocupació per la llengua materna m’ha acompanyat durant tota la trajectòria vital. Recordo que de molt menuda, 2n o 3r de primària, un dia li vaig preguntar a ma mare per què a l’escola de la porta cap a dins parlàvem en castellà i de la porta cap a fora en valencià. A partir de 5è de primària vaig començar a tenir l’assignatura de valencià i va ser l’escola la que em va donar l’oportunitat de tenir consciència lingüística. El professorat de valencià dels anys 80 i 90, com el meu professor d’institut Xavier Hervás que avui ens acompanya, van ser uns pioners apassionats per la llengua que van actuar com a vertaders dinamitzadors lingüístics.

Durant els anys d’Universitat, a València, no sé com em vaig trobar fent campanyes per fomentar la matrícula en valencià i després a la Universitat Rovira i Virgili a Tarragona també la llengua i la sociolingüística estaven gairebé omnipresents en la majoria dels meus treballs.

I per impulsos de la vida arribo a viure a esta zona i de seguida entro en contacte amb l’Ascuma. Em va sorprendre una entitat amb tants llibres i tanta activitat. Poc a poc em van començar a donar faenes i em vaig convertir en un membre actiu de la mà primerament del Ricard Solana de Gràfiques del Matarranya i la seua dona, Mercè Gimeno, així com de la Celia Badet, secretària de l’associació, i del president d’aleshores, l’Hipòlit Solé. De tots els projectes, vull destacar l’exposició del Desideri Lombarte que va ser un revulsiu per a mi molt important. Crec que l’he presentada en més de 70 ocasions, a tots els pobles del Matarranya i Terra Alta, però també a un munt de llocs tant de Catalunya com Aragó i València.

Durant més de 15 anys vaig treballar a les dos parts de la divisió administrativa, com a antropòloga, professora de català o educadora. Podríem dir que era com una mena de metàfora de la unitat de la llengua: una valenciana que vivia a Catalunya i treballava a Aragó i Catalunya sense canviar de llengua i ni tan sols de variant oral, mentre que en l’àmbit escrit el tractament era molt diferent.

En nàixer la meua primera filla, vaig prendre molta consciència de la problemàtica de la llengua catalana a Aragó. Amb la meua parella de vida, el Víctor Vidal, vam decidir viure al seu poble, La Portellada. Vaig assumir que l’escola de les nostres filles seria com la meua 30 anys enrere pel que fa a la llengua materna i que elles també haurien de canviar de llengua en creuar la porta. Però, el que va passar va ser molt pitjor. Les meues filles de menudes ens parlaven a casa en castellà. Esta no me l’esperava! Vaig trobar altres famílies amoïnades per la pèrdua de la llengua i junts vam fundar CLARIÓ – Associació de Pares i Mares del Matarranya pel català.

L’any 2012 començo a treballar de professora interina de català a Aragó i el 2015-16 inicio una etapa molt intensa a l’IES Matarraña quan s’estrenava Iñaki Belanche de director amb el propòsit, entre d’altres, de normalitzar l’assignatura de català al centre on era molt minoritària. Vam haver de passar molts entrebancs, però en menys de 4 anys vam poder apropar-nos al nivell de la resta d’instituts de la Franja d’Aragó. Ha estat una etapa molt intensa en la qual he pogut desenvolupar un programa educatiu molt dinàmic i integrat al territori, sempre amb l’ajuda del centre i de la Direcció General de Política Lingüística i en especial de la seua tècnica docent, Azucena López. Hem fet un munt d’activitats de la mà d’un bon grapat d’entitats i col·laboradors que han vingut al centre altruistament. Mai ningú m’ha dit que no, com tampoc han dit que no a les meues propostes l’alumnat ni les seues famílies.

Uns anys abans havia anat a l’Oficina de treball d’Alcanyís i quan vaig demanar per inscriure’m com a professora de català recordo que la persona que m’atenia em va dir: Però, vostè sap on estem? Pense que aquí amb això no trobarà treball-. El senyor m’ho deia amb tota la bona voluntad però jo no li vaig fer cas. Creia, i crec, fermament que la llengua catalana a l’Aragó està viva i té molt de potencial. I crec també que és important lluitar per allò que vols i allò que creus. Este és un missatge que intento donar als meus alumnes: Potser al començament és més difícil, però al final l’èxit sempre arriba i, mira!, fins i tot et poden donar un premi…

El millor que podem fer per la llengua és utilitzar-la, sempre que pugam, pequè eixe és el principal problema que tenim actualment: Necessitem molta més llengua a nivell escrit i formal, a les escoles, al carrer, a les administracions, als pregons, per tot arreu.

Salvar la llengua no sé si la salvarem, però sempre ens quedarà tot el que hem xalat. És per tot això que hem visgut juntes i junts que vull compartir-vos el premi. Com veieu no he fet res tota sola, jo sola soc molt menuda però juntes i junts som GRANS i podem fer grans coses.

Visca la llengua!

Alumnes de la Pepa reciten Desideri / Sigrid Schmidt von der Twer


*Publicat a Temps de Franja n. 152, gener de 2022

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: