Adéu, carrasca*

// Vicent Pallarés Pascual

Contemplo els darrers dies de la carrasca que hem conegut a la masia. Penso en la seua silueta que s’ha bellugat al vent durant centenars d’anys i que prompte no hi serà. Sentinella del camí i de totes les generacions que l’han transitat, ha romàs allà mentre suportava el pas del temps i contemplava els canvis que s’han succeït al seu voltant, aferrada a la roca.

Ancians, imponents, els arbres monumentals no ens deixen indiferents. Les seues mesures, forma o edat els fan únics. Ens fan pensar en el temps que s’hi atura. En la força que tenen per a suportar malures, guerres o inclemències i en la benevolència que la natura ha tingut amb ells, que els ha concedit una llarga existència. En totes les persones que haurà vist passar i també en totes les que hauran gaudit de la seua ombra. En l’immens silenci que deu niar al seu interior. Rareses de la natura que han suportat el pas del anys i que se’ns ha concedit de contemplar.

La seua silueta majestuosa encara s’erigeix, tot i que, branca a branca, caurà. Sols el seu imponent tronc romandrà tants jorns com la natura desitge. Com si alimentaren una esperança, a sota d’ella, unes petites carrasques creixen, lentes i segures: ocuparan l’espai que deixarà la gran alzina que restarà en la memòria de les diferents generacions de la masia.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 151, novembre de 2021