Gran Recapte 2018

Les ciutats, irradiadores d’identitat

// Joaquim Torrent

Tota cultura ha de tindre un centre d’irradiació; mireu què els passa a Occitània, sense focus potents d’irradiació cultural urbana –les ciutats estan francesitzades–; en part, malauradament, és el que passa al País Valencià amb el seu “cap i casal”. És a la ciutat on poden aparèixer les activitats superiors que són expressió d’un determinat poble. Les urbs fan d’enllaços amb la resta del món i, si és el cas, amb el poders estrangers dominants; són punts on radiquen els grups dirigents i també etapes de corrents migratoris; llocs de confluència de fluxos interiors i exteriors. Per això tant poden ser uns focus d’estructuració cultural i social com de desculturització. De l’ús o no de la llengua pròpia en les activitats superiors, pels aparells econòmics o estatals i per les classes dirigents, en depèn la seua normalització o la seua decadència. Si a la ciutat la llengua del territori ha quedat relegada aquesta sobreviurà algun temps a zones rurals, però acabarà desapareixent a causa de la deserció de les elits.
A les zones sotmeses a aculturació les aglomeracions urbanes actuen com a amplificador del poder central, com, per exemple, Aosta, com a principal focus d’italianització de la Vall d’Aosta. I en el cas que no hi haja cap centre urbà propi l’aculturació encara avançarà més, atès que el centre que polaritzarà necessàriament les activitats i els fluxos polítics, econòmics i culturals apareixerà fora del territori. Barcelona, ara per ara, però, exerceix com a capital cultural de tots els catalanoparlants, i és primordial que, com a mínim, es mantinga així, i desitjable que irradie la seua influència arreu del domini lingüístic i altres centres en facin de repetidor, a partir d’una projecció innegable que, fins i tot, arriba a saltar fronteres estatals fins a arribar a la Catalunya Nord. I no es tracta d’imposar solucions barcelonines per a la resta, no, en absolut! Es tracta que les propostes culturals i lingüístiques s’irradien i propaguen des d’allà –el nostre altaveu més potent–, i que es propaguen decididament, sense por ni complexos davant la influència madrilenya i parisenca…
Les ciutats, aquí i arreu, són els focus més potents d’irradiació cultural existents i l’assegurança per a llengües i cultures dins el món global, fins al punt que les ciutats potents absorbeixen irremeiablement, en tots els ordres, el seu territori immediat. Per a il·lustrar el que diem, tenim el cas paradigmàtic de Sant Petersburg, que es configurà, des de la seua fundació, com a un important centre de russificació de l’entorn.
Es de doldre, en canvi, que algunes urbs catalanoparlants, sobretot València, Alacant i Perpinyà, hagen perdut part de la seua fesomia lingüística i hagen deixat de ser focus irradiadors territorials de la nostra llengua i cultura. No hem de perdre, però, l’esperança que un dia puguen tornar a fer-ho i a retrobar-se amb les seues arrels. No hem d’oblidar, però, que els grans focus culturals i lingüístics que són Madrid i París exerceixen una gran influència damunt el nostre territori lingüístic, especialment a partir de les nostres ciutats –sobretot les més aculturalitzades–, que, com hem apuntat, exerceixen d’amplificador, fins a les viles i poblacions menors. Fins i tot la nostra gran metròpoli comuna
–Barcelona– no se’n lliura, d’aquest abassegador influx, tot i que compartit, cosa que, ara per ara, és potser al màxim que podem arribar. Cal ressaltar, però, que el País Valencià es troba a mercè d’un influx madrileny, molt més accentuat que  la resta del territori, tant per raons històriques com geogràfiques; per tant, els valencians han de lluitar doblement. Un cas intermedi seria el de les Illes, malgrat que afectat per l’allau turística. Pel que fa als ghettos lingüístics, deixant de banda els de retirats britànics costaners, podríem dir que generalment són bosses suburbanes i que –tard o d’hora– faran el que facen les ciutats contigües, sent, evidentment, la seua hipotètica integració a la resta de la comunitat lingüística molt més fàcil sense interferències provinents de centres urbans aliens.
Quant a la resta de ciutats grans i mitjanes –llevat nuclis turístics i suburbans i industrials– aguanten més o menys precàriament, amb, certament, diverses gradacions –amb casos puntuals preocupants, com Elx o Fraga–. Cal ressaltar –per contigüitat– Lleida i Tortosa, que irradien la seua influència més enllà dels límits autonòmics principatins fins a la Franja de Ponent i al nord del País Valencià; a l’inrevés, però, tenim la influència de Múrcia al sud del País Valencià, i de Barbastre i Alcanyís a la Franja; com també la de Montpeller a la Catalunya Nord…
Pot semblar que propugnem una jerarquia, però no és ben bé això; simplement partim de la realitat que la nostra cultura –sense entrar a analitzar perquè ha esdevingut així– té un nucli potent i principal des d’on s’irradia a la resta del territori, i, a partir d’aquest fet, cal aprofitar les possibilitats que ens ofereix, simplement. Però, perquè aquestes possibilitats es materialitzen plenament cal que aquest influx tinga els amplificadors adequats –la resta de ciutats, tot conformant una xarxa per on flueix la informació i els continguts culturals– i la interferència forana siga limitada i no abassegadora, com fins ara. I no ens estem referint a continguts merament locals, per a entendre’ns, sinó a continguts d’abast global per a tots els territoris catalanoparlants…

Torre de Serrans, València. (Foto: Manuel Hdez Lafuente / Wikimedia commons)

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags: ,

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: