Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Testimonis*

// Rosa Arqué

No recordo exactament la ciutat francesa ni l’any, però no puc oblidar les ganes de plorar que em van envair quan, des de l’autobús en què viatjava al costat d’altres adolescents estudiants de francès, vaig veure als meus tios «de França». No era lo primer camí que els veia però el fet de trobar-los allí, a gairebé 1.000 km de la meua casa, em va emocionar moltíssim.

Tampoc sóc conscient de quan vaig descobrir el motiu pel qual jo tenia família a França. Encara que és lògic pensar que el descobriment va ser gradual: les converses de sobretaula, les frases tallades, les mirades dels grans, les discussions familiars i els plors d’amagat van anar aportant informació. La presa de consciència sobre l’exili em va empènyer també a preguntar-me com, quan i per què aquesta família de jornalers es va exiliar a França i com una part d’ella va tornar a una Fraga destruïda per les bombes i immersa en la dura postguerra.

Els testimonis que podrien aclarir-ho tot són escassos i ens presenten una visió infantil i parcial que diu que el camí cap a la frontera el van iniciar Joaquín, Dolores i els seus 7 fills abans de l’arribada de les tropes del General Yagüe a Fraga. Ells fugien de la guerra buscant salvar la vida i per això van agarrar un carro i un ruc i van eixir, en principi, cap a Catalunya. Els records dels més joves ens descriuen un recorregut per la Pobla de Cérvoles, Flix i Vilafranca del Penedès per arribar finalment a la frontera on van haver de deixar les poques possessions que conservaven i esperar el seu torn per a poder passar.

Entre gener i febrer de 1939 més de 500.000 espanyols van travessar la frontera de la Jonquera fugint de l’avanç de les tropes feixistes. Existeixen moltes publicacions sobre el que va passar a França durant aquests mesos, detalls sobre els camps a les platges, el tracte de les autoritats franceses, els abusos dels soldats senegalesos, el fred, la por, la fam i les rates. Però també trobem testimonis que parlen del sentiment de derrota, desil·lusió, humiliació i desengany que impregnava les mirades d’aquella gent. Quan les autoritats franceses van obrir la frontera, els refugiats, en lloc de llibertat, van trobar pa dur i poca solidaritat perquè l’estat francès estava sumit en una greu crisi econòmica i l’exili va constituir per a les autoritats un problema polític i va originar en la societat de l’època rebuig i xenofòbia.

La meua família va estar alguns dies a la Jonquera i després van ser obligats a pujar a uns camions i a un tren. La narració aquí és molt dèbil i els records reapareixen amb la família situada a Normandia en un ambient més amable que el que van sofrir els exiliats situats en els camps de la platja: Argelers, Sant Cebrià, Barcarès, etc. Els records apunten al fet que van romandre uns dies en Langrune perquè la meua tia Rosita recorda el nom de l’Hotel Petit Paradis, on els van col·locar i Salvador parla d’una casa de colònies, que podria ser el mateix edifici. Aquí toca contar que els nens van veure a Langrune per primer camí un vàter, inexistent en aquella època a les cases humils de Fraga. Posteriorment els van portar a un camp de refugiats, a Arromanches, on van estar en pavellons aproximadament un any. Més tard, els van deixar sortir a treballar i, finalment, l’estat francès els va enviar a Dozulé, els va proporcionar habitatge, treball i va escolaritzar als més petits.

Però l’ambient a França es va enfosquir, van arribar els nazis i la família va decidir tornar a Fraga. Aquí els records es barregen, hi apareixen soldats americans, soldats alemanys i la figura del Mallorquí, un tractant de fruita que venia figues a l’Hotel Sorolla de Fraga i per al qual la meua jaia va treballar abans de la guerra. És increïble com van poder localitzar a aquesta persona després de portar diversos anys rodant per França, amb coneixement bàsic de l’idioma, en condicions gens favorables i enmig d’un conflicte bèl·lic mundial. Però ho van aconseguir, i aquest senyor els va pagar els bitllets del tren que els portaria a Barcelona.

En arribar a Espanya, les autoritats franquistes van detindre als homes i els van posar a un camp d’Algeciras i les dones i nens van tornar a Fraga on van trobar la casa bombardejada i saquejada. Després del retorn, els records dels més petits parlen de jocs, de comunions, però no diuen res més. Suposem que la volta no va ser fàcil i que a Fraga ningú els va facilitar les coses perquè eren una família que tornava a una societat sumida en una postguerra atroç, amb veïns que negaven els seus ideals per temor a la repressió i amb uns altres que feien gala del seu poder per pertànyer al bàndol dels guanyadors. Suposem també, que l’opció que van prendre per a sobreviure va ser la de la discreció i la no implicació política, perquè això es respira encara en les reunions familiars, la por de significar-se, la frase típica de «això només te portarà problemes».

Dolores Sorolla encaixonat figues. / Felipe Borrás Simó


*Publicat a Temps de Franja n. 150, abril de 2021

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: