Temps de Franja

Primavera d’hivern

//Pepe Llopis

Al final, la ‘primavera catalana’, que ha durat tants anys, ha resultat ser una primavera d’hivern, una tardor que presagia un hivern llòbrec de repressió i retallada de competències i llibertats. I no solament per als catalans, açò rai, sinó per a la resta d’espanyols que havíem pensat que este país nostre, este Estat de les autonomies, evolucionaria cap a millor.

Tinc amics més amunt del Sénia, i sempre m’ha sorprès eixe optimisme que guiava les seues esperances. Especialment pel que fa a l’actitud d’Europa. Un servidor, que ja porta molta ‘mili’ (tot i que justeja de formació), no s’esperava res ni dels de Madrid ni de cap de les capitals europees. Segurament, si al final assoleixen la “in-inde-independència” (el crit eixe “progressiu” pareix ara més premonitori que mai) tot seran ambaixades, seus centrals d’empreses, etcètera. Però mentrestant els mandataris europeus faran l’orni i donaran copets a l’esquena del Rajoy i tota la seua ministrada.

La cosa més trista, la més terrorífica per als que encara ens sentim espanyols (peculiars, però espanyols), és que ens estan demostrant que la via catalana per a reclamar el dret a la pròpia sobirania no serveix. Poden eixir al carrer centenars de milers, milions, i manifestar-se dos, quatre, deu anys seguits en pau, harmonia i alegria, reclamant una cosa tan aparentment justa com poder votar per veure si són majoria o no els que volen la independència. És veritat que també conec bona gent catalanesca que n’està més que farta, de tant procés, somriures i estelades. Ha de ser pesat, no ser independentista quan els que ho són ocupen tot l’espai social i t’acusen de fatxa o amic del PP. Jo, que sóc valencià, els dic que açò és el que han viscut els independentistes catalans mentre han sigut minoria, i és el que vivim nosaltros, els valencians valencianoparlants i valencianoactivistes al nostre país-regne-comunitat (de veïns). Però mos fotem i anem fent via per a intentar canviar les coses. I alguna cosa va canviant.

Sigue com sigue, tornant al principi del meu escrit, pareix que al final els catalans tornaran a patir una derrota. Em referisc als que volen viure plenament com a tals, sense haver de demanar permís per usar la seua (que és la nostra) llengua en tots els àmbits i administrant el producte del seu treball i la seua solidaritat amb els altres pobles d’Espanya. Ací al País Valencià ens passa el mateix, però estem molt més assimilats per Castella; no tant com vosaltros els aragonesos, però déu li’n do.

No sé quines conclusions traure’n. El govern de Madrid va negociar amb ETA a pesar de tots els morts. Ara és incapaç d’assentar-se amb els representants elegits democràticament per més de dos milions de persones que volen la independència (i segurament un o dos més que voldrien votar per a dir que no). Costa d’entendre fins i tot per a un valencianet com servidor de vostès.

Per ací baix, mentrestant, anem rebent garrotaes dels amos del carrer, nazis i franquistes que van a cara descoberta perquè saben que al final no els passarà res o poqueta cosa (vegeu si no l’assasinat de Ferran Agulló, el cas Armagedon o l’operació Panzer). A cara descoberta i amb els policies fent la vista grossa i els grans diaris i televisions madrilenyes —fins i tot els que representaven la part ‘progre’ de la societat— dissimulant o directament negant la gravetat d’estes accions.

Tots, Espanya, Europa i el món, pareixen dir als catalans que, si volen aconseguir alguna cosa, s’han d’embrutar les mans. Només en eixes condicions catastròfiques eixirien els mediadors internacionals per a posar-hi pau. Si inclús els de Charlie Hebdo els diuen burros per no fer com els corsos! Espere, ara seriosament, que continuï sense haver violència per part dels sobiranistes (els altres ja veiem que se la fan al damunt).

Em direu que no, que el que diuen Espanya, Europa i el món als sobiranistes catalans és que aconseguisquen una majoria per a canviar les lleis. Amb unes nocions bàsiques de matemàtiques per a sumar persones d’un lloc i l’altre, ja es veu el futur d’eixa via.

Quede a l’espera de veure com acaba tot açò. Fum de botges no és.

 

Imatges dels atacs feixistes als manifestants del 9 d'octubre (la Sexta)

Pintada del GAV al Monument a Estellés de les Trobades d'Escoles en Valencià, d'Alboraia (Foto: Wikipedia/Coentor)
Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)