Gran Recapte 2018
Tel·lúric, oli & vi & ametlles ecològics

Lo formatge dels “pijos”

// Roberto Albiac

Torno a casa, prompte farà un any que la ràdio del meu cotxe va absorbint emissores mentres se mou per eixa línia viària que va entre el Baix Matarranya i el Priorat. Algunes d’eixes emissores, depenent de la força de les ones radiofòniques, m’acompanyen al volant com a lleidatanes o com a ebrenques. Lo que, a simple vista, podrie parèixer un trajecte immers en un català occidental, si fa o no fa com lo de ca meua, me sol sorprendre als blocs publicitaris en comerciants que m’animen a tastar lo seu restaurant de “Turtosa” o a comprar a la seua “butiga” de Lleida.

Ahir, fent de docent al meu institut, vaig acabar l’últim bloc de vocabulari a la classe de francès de 2n ESO: “la nourriture et les animaux”. M’agrada confeccionar diccionaris d’imatges per a evitar les típiques llistes de vocabulari i fomentar així la memòria visual en eixa combinació de dibuix subtitulat en la paraula corresponent. Quan arribe el moment de traduir-la, com a dialectòleg vocacional que sic, sempre que tinc ocasió, exercisco d’ambaixador favarol acompanyant en la frase: “a la meua vila, açò se diu…”, en contraposició a la paraula que m’acaben de dir traduïda. No és lo primer camí que em responen “això al meu poble també es deia, crec que ho he escoltat” o “ma iaia també el diu aquest mot, parles com ella”… Això m’entristix tant com quan faig reunions de tutoria en pares d’alumnat i admiro accents, entonacions o es finals (a l’estil de Lleida o Maella) que casi han desaparegut a la llengua que fan servir los seus fills quan me parlen a classe.

Tots los caps de setmana que puc, refaig eixa línia viària que comentava més amunt i passo la frontera del riu d’Algars per tornar a la meua vila. A n’este viatge encara me ve al cap lo retortigó de tripes que vaig tindre quan, a punt de marxar la setmana d’abans, me van dir que en lo demà “sirie lo rader lunes de mayo”. Se’m va quedar una cara com la d’aquelles festes d’agost, a una taula d’amics de tota la vida, quan vaig dir si em podien allargar el plat del formatge i un me va soltar (suposo que per tocar els nassos): “Al queso li dius formatge?! Pos que pijo t’has tornat!”. Ja veeu, jo que sic més rural que un empanadó, m’acusen de “pijo” per parlar a la meua vila com a casa… si haguera fet com aquells empresaris de la ràdio que venen la modernitat chic dels seus comerços parlant com les elits de la Ciutat Comtal, ho hauria entès!

Anam molt malament de cara al futur si seguim creent que dins d’un domini lingüístic hi ha modalitats de 1a i de 2a o, dins d’un estat (o a nivell mundial), idiomes de 1a i de 2a. Sincerament, mos anirie millor si tinguérem més amor propi com a parlants i desterràrem des les nostres ments la idea del suposat prestigi de les llengües o dels dialectes: l’única idea que hauríem d’associar davant de la diversitat de llenguatges és la de dignitat de tots ells!

 



 Formatge Zacharie Cloutier de la 'Fromagerie Nouvelle France' (Estrie).
/ Lëa-Kim Châteauneuf (CC)
Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags: ,

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: