Gran Recapte 2018
Campus EbreFolk 2024 Móra d'Ebre

Forasters de la llengua pròpia*

Este istiu vam voltar pel Matarranya, un espai familiar perquè mon iaio era de Lledó i ma iaia d’Arnes, i de menut solíem passar algun istiu a un o altre poble, i anàvem a banyar-mos als tolls dels Estrets i de l’Algars. Jo sóc de Tortosa i fa temps que visc a Torredembarra, després de dècades de fer-ho a Barcelona. Pos bé, fea molts anys que no baixava per allà i tenia ganes de tornar al Parrissal i la Peixquera.

Mos vam allotjar a Vallderoures, en una casa rural (Sebastià) molt agradable, i vam sopar a la Fonda de la Plaça de manera exquisita. En tot moment vam parlar, amb la gent del carrer, del restaurant, del forn, la llengua que compartim sense problemes. Recordava l’imponent ajuntament renaixentista, però no el castell, perquè fa 40 anys devia ser una runa i ara està restaurat i repolit. Vam fer la visita pel nostre compte i de fet vam acabar quan ja estaven tancant. Ens esperava per tancar el vigilant i vaig aprofitar per fer-li alguna pregunta, i em va contestar sistemàticament en castellà. Jo no vaig canviar de llengua, perquè vaig vore que m’entenia perfectament, però ell erre que erre, seguia contestant-me en castellà (i amb cap bona disposició). Va tancar i l’esperava una senyora (vaig entendre que era sa mare), amb la que es va posar a parlar amb tota normalitat en la variant del català que compartim. Per què es va negar a parlar amb mi la nostra llengua? Vaig deduir que per animositat catalanòfoba, no tenia atra explicació. Vam visitar l’ermita de la Mare de Déu de la Font de Pena-roja, i la guia que mos va ensenyar la iglésia va començar les seues explicacions en castellà, jo li vaig fer unes preguntes en la llengua que compartíem, i llavors va canviar d’idioma quan els atres visitants també van manifestar que l’entenien, però tot i així pronunciava sistemàticament “Beceite”; jo li deia ‘Beseit’ i ella hi tornava ‘Beceite’. Tot molt curiós, francament… Després vam visitar Arnes i Lledó, els espais de la infància, i ens vam enfilar cap a Arenys de Lledó a visitar una professora berlinesa, Bri, que hi estiueja i dinamitza la cultura del lloc mantenint la programació de l’únic cine de la contrada que ha aconseguit que no tanque les portes. Allà vam vore un fenomen corprenedor: lo iaio parlava català i son fill amb ell també, però els nets jugaven en castellà i ja no usaven la llengua familiar ni amb el pare ni amb l’avi. Decebedor. És clar que no s’ensenya a l’escola, ni té cap presència pública: tots els topònims, noms de pobles, carrers, places i indrets, tot està traduït al castellà, amb un arraconament innoble de la llengua del país. Això sí, tot està ple de “plaza de España”, “Avenida de la Corona de Aragón”, “calle de la Constitución española” o “plaza de la Diputación Provincial”. Caram! Quines ganes d’exhibir i matxucar les marques d’Estat, mentre s’amaga i s’elimina la llengua pròpia de la Franja…

Francesc Massip, Catedràtic d’Història del Teatre. URV


*Publicat a Temps de Franja n. 152, gener de 2022

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: