Aprofitar-nos de la terra,o estimar la terra aprofitant-la*

// Juanjo Pérez

El passat 27 d’agost vam veure com el BOE incloïa la tramitació dels quatre parcs eòlics que des de fa uns mesos, sabem que venen a envair los horitzons del Matarranya i del Baix Aragó. D’aquesta manera veiem com es materialitzava el que ja no són simples sospites. Tot i que en diverses ocasions els representants de l’empresa Capital Energy havien manifestat que si el territori estava en contra, no tramitarien els projectes, la realitat ens ha mostrat que una vegada més, la piconadora econòmica passa per damunt de la paraula, i que les promeses se les emporta el vent. El vent, sempre protagonista.

Ara ens trobem en aquell moment administratiu, la informació pública, en que els arguments s’han de posar damunt de la taula dels òrgans corresponents, per tal que puguin decidir si el que preval són els interessos de les empreses, o els plantejaments de les al·legacions presentades pels veïns, els ajuntaments, els empresaris i les entitats.

I en això estem, en aportar arguments el suficientment contundents per desvirtuar els cants de sirena amb els que els estrategues de les empreses ens han ruixat les orelles, a nosaltres, però també a les administracions.

Però anant més enllà, no es tracta només d’una mera confrontació d’arguments. És un pols entre dues perspectives econòmiques de veure i viure la terra. Per una banda, la mentalitat extractiva, que és aquella que intenta treure el màxim profit dels recursos naturals i ambientals disponibles, i que prioritza l’obtenció d’ingressos per damunt dels criteris de la sostenibilitat. I per l’altra, i per contraposició, la mentalitat generativa, que a banda de generar ingressos, pretén un impacte positiu en la societat i el medi ambient.

Fa més de vint anys que a la comarca del Matarranya, aquest debat cada vegada té menys recorregut. La Carta del Paisatge va ser una ferramenta fonamental per posar les bases del que ha de ser un territori sostenible, i poc a poc, les iniciatives empresarials van adaptant-se, amb molts esforços, cap a aquest impacte en positiu. Anem molt ben encaminats, amb la proliferació de cada vegada més productors ecològics que busquen productes de qualitat i que respectin l’entorn, i d’establiments comercials que els venen als consumidors de proximitat. I en la mateixa línia, cada vegada hi ha més restaurants i hotels que aposten per fer les coses bé. I tot això té un retorn molt important per al Matarranya, ja que ens ha posicionat com un indret bell, però on les coses s’intenten fer bé.

A l’altre plat de la balança, els ingressos que han de rebre els ajuntaments i els pocs propietaris. I aquí ja no hi caben ni la sostenibilitat, ni les oportunitats de prosperitat. Perquè aquestes empreses no venen a aportar cap tipus de projecció empresarial a la zona, ni incorporen cap tipus d’indústria. Busquen monetitzar els nostres horitzons, i que repercuteixi el menys possible en la gent del territori.

Davant d’aquesta diatriba, el sentit comú no acostuma a fer concessions, i per això el crit a favor de la defensa dels paisatges i en contra d’aquests macroprojectes de massificació eòlica s’ha expandit amb molta facilitat entre la gent dels pobles. A banda de la gran quantitat d’arguments que hagin pogut anar sorgint, el que predomina és el sentit comú i l’estima per la terra.

Per aquest motiu, el fet que la pròpia Comarca del Matarranya, més els ajuntaments de Fórnols, Ràfels, La Portellada, La Freixneda, la Torre del Comte, Valljunquera, la Vall del Tormo, Calaceit, Valdealgorfa i Favara, hagin dit ‘NO’ a aquests projectes, no deixa de ser una evident consolidació d’aquesta perspectiva generativa que busca inversions i estratègies que impactin positivament als nostres pobles, als nostres entorns i a la nostra gent.

Ara, els ajuntaments i la Comarca tenen al davant un formidable repte: el de canalitzar i desenvolupar de manera ferma uns projectes locals que aspirin a dotar els veïns d’un ventall de possibilitats ambiciós, però també respectuós i sostenible, en el marc de polítiques de sobirania energètica on tots els beneficis repercuteixin en els municipis; de polítiques empresarials on les empreses, a banda de generar ingressos, considerin imprescindibles també els factors ambientals i socials; i de polítiques mediambientals proteccionistes, vist que aquest és el veritable ingredient secret de la nostra prosperitat.

Malgrat tot, però, la batalla continua. I passat el període d’informació pública i de resolució de les al·legacions a l’Estudi d’impacte ambiental, ens tocarà seguir lluitant. Perquè ja hem vist que les empreses no entenen de sensibilitats, i possiblement tot això acabarà als tribunals, on seran els jutges els qui, lluny dels conceptes subjectius, acabaran dictant sentència. Què trist seria que els nostres paisatges acabin depenent d’una sentència, oi?

---

*Publicat a Temps de Franja n. 151, novembre de 2021