A molta honra i orgull!*

// Javier Giralt

Defensar la llengua materna és tasca encomiable, i tant que sí! I no és gens fàcil fer-ho per als qui en tenim una de minoritària i, menys encara, dins un espai sociopolític no gaire procliu a reconèixer tot allò que no sigui castellà, com és el cas de la nostra Comunitat Autònoma d’Aragó. Per aquest motiu cal comprendre que, quan hom celebra el dia internacional de la llengua materna, apareguin escrits com el que es va fer públic a la Codonyera, damunt de la porta principal de la Casa de la Vila.

Tenen tota la raó els autors del comunicat quan diuen que la llengua que parlen actualment al poble és una llengua de transmissió oral, de pares a fills, des de fa molts segles; i també quan proclamen que aquesta llengua és una riquesa patrimonial i cultural de la Franja d’Aragó. I fins i tot trobem justificat que afirmin que volen conservar les peculiaritats del seu parlar.

Però, malauradament, van del tot errats quan asseveren amb contundència que la seva llengua és el “chapurriau”, perquè a la Franja es parla català, amb força variació dialectal des de la Ribagorça al Baix Aragó i el Matarranya, és cert, però un català de tipus nord-occidental que es va assentar als nostres pobles des de fa molts segles, tal com ho demostra la història i una multitud de recerques dutes a terme, tant des d’una perspectiva sincrònica com diacrònica. Un català que s’ha transmès oralment, com totes les llengües del món, i que es va escriure a la Franja del segle XIII al segle XVI seguint unes convencions comunes amb la resta de territoris catalanoparlants, com es palesa en tota la documentació antiga conservada als arxius. Un català que ha esdevingut un patrimoni cultural immaterial d’indubtable valor, no per tractar-se d’una “rara avis” a punt d’extingir-se, sinó pel lligam que manté amb una llengua de cultura que es parla en altres àrees d’Espanya, França i Itàlia. Un català amb el qual s’ha produït una literatura popular abundant i molt variada, i que actualment conrea un nodrit nombre d’autors de la Franja amb una literatura culta d’alta qualitat. I, finalment, un català que, sense cap mena de dubte, vol preservar les seves especificitats i els seus trets distintius, però que ho vol fer de la mà de la varietat estàndard que li pertoca i no de cap invenció lingüística ad hoc que desnaturalitzi la seva identitat i la seva raó de ser. Per tots aquests motius, en commemoració de la nostra llengua materna, proclamo (i com jo, molts d’altres), que la llengua pròpia de la Franja és el català i vull que rebi aquest nom, per tal de bandejar el despectiu “chapurriau”. A molta honra i orgull, dit sigui de pas.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 149, abril de 2021