Gran Recapte 2018
Tel·lúric, oli & vi & ametlles ecològics

Viure com un “majara”

// Patrici Barquín

Va haver-hi un temps en que ser un intel·lectual era lo més de lo més, i hi havia qui feia mans i mànigues pa parèixer lo que no era. A veure, que dit així crec que no s’entén prou bé. Fiquem un exemple:

Recordo que, sent jo molt jovenet, a una sessió de cineclub, d’eixes que se projectaven a un llançol ben tensat sobre un bastidor, amb un projector de 16 mm; va haver-hi una intensa tertúlia sobre lo significat de lo que allí acabàvem de veure. Un protagonista que moria cap a la meitat de la pel·lícula, però que desprès tornava a aparèixer sense més explicació i una mena de final que no ho era, però lo que desprès havia de ser lo final tampoc ho semblava.. Us heu perdut, oi? A mi també me va passar, fins que un bon dia, la persona encarregada de la projecció, me va confessar que a n’aquella sessió surrealista, lo que va passar va ser que per error va col·locar lo rotllo tres en comptes del dos i quan se’n va adonar ja portava més de mig rotllo, així que va decidir continuar en la projecció i, a veure què.

Realment, va aconseguir dues coses:

Fer la sessió de cineclub amb més tertúlia posterior i deixar al descobert la impostura dels que allí opinaven d’aquella cinta com si haguessin assistit a una obra d’art i assaig.

Crec que van ser est tipus de personatges que me van envoltar durant aquella època los que me van fer desenvolupar una manera de parlar amb cultismes que utilitzo en sorna, recordant a tota aquella època de discursos tant carregats de floritures com buits de contingut.

Pos, pa què hem de dir? Eix humor que tinc i lo meu posat seriós, provoca, en qui no me coneix prou bé, una percepció errònia sobre mi, que porta a pensar que soc una mena de marcià intel·lectual. I això é lo que me va passar un dia que compartia tertúlia de ball d’estiu i canyes amb una persona que acabava de conèixer però, coses de l’alcohol, vam tenir una xerrameca de los més animada i profunda, fins que l’orquestra va arrencar a tocar una cançó de la Rocío Jurado. En aquell moment, i sense poder-ho evitar vaig començar a cantar a crits la cançó i el “hace tiempo que no noto nada al hacerlo contigo” unflava la meua vena del coll i me pujava la sang a la cara com si tot jo anés a petar de l’emoció.

Aquella persona va quedar prou decebuda de la meua persona. Veure com transitava de la conversa profunda a la banalitat de la folklòrica no li va acabar de quadrar, però que hi farem, com va dir al Isabel Pantoja: “le tocó la lotería y ahora vive como un majara”. I jo no és que estiga “majara”, és que soc rural i no puc evitar ser eclèctic, i com te dic una cosa te dic un altra, i com me relaciono en una persona me relaciono en un altra. I així ho anem solsint.

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags: ,

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (1)

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: