Toponímia a can Twitter i el buidatge del Museu*

// Francesc Ricart

No fa gaire que el compte de Moviment franjolí a twitter (@movfranjoli) penja un topònim de la Franja cada setmana, si fa no fa. Una manera ben senzilla i amable d’aprofitar la xarxa per reivindicar i fer visibles els noms dels pobles de les nostres comarques. Quan escric aquest paper, hi ha eixit la Codonyera. Amb sorpresa, o no tanta, hi té molta resposta: gent que ho aplaudeix, gent que en fa una crítica i gent estripadora… o siga, com sempre.

No sé si tot això pot «ser un termòmetre» de l’estat de la qüestió, de la llengua, de la catalana, of course; potser agafo (massa) el rave per les fulles, pot ser. Un termòmetre o, simplement, un rellotge aturat. Perquè si a hores d’ara —l’any 21, del segle XXI-— encara hem de reivindicar o recobrar, com deia Espriu, el nom de cada poble, malament rai! Aquesta es, per desgràcia, l’eterna qüestió. Passen els anys i som allà mateix, reivindicant l’evidència i demanant-ne perdó alhora. Eixíem de la ignorància del franquisme i ens trobem en la desolació de l’autonomisme. La ignorància era supina: no sabíem ni què parlàvem als nostres pobles; des de la nostra esquena ens deien que «xapurrejàvem», allò del patois. Avui encara hi ha «experts» que de manera ben interessada continuen defensant aquesta tesi. Mentre, des de l’altre costat, ens recordaven que a la Franja parlàvem català i que, oh, meravella!, era on més es parlava la llengua des de Fraga a Maó. Els últims temps, però, això ha canviat i hem baixat tant en l’ús i presència de la llengua que tot apunta, (ai, el termòmetre!) si no hi posem remei, que serem el primers —de Fraga a Maó— a prendre la porta d’eixida.

Parlant d’eixir, no em vull estar de reclamar l’atenció sobre la feta consumada de la «fugida» de les obres d’art religiós de la Franja del Museu diocesà de Lleida i aixecar ací, a TdF, un crit de protesta per l’atac frontal que suposa contra la personalitat de la Franja. Ho hem dit i defensat manta camins: les obres de les parròquies de la Franja del bisbat de Lleida van ser salvades, guardades i restaurades degudament i feliçment pels bisbes de Lleida i la seva ubicació, al Museu diocesà, era i ha de ser el lloc natural per als nostres pobles d’acord amb la nostra història; l’eixida vergonyant cap a Barbastre i abans a Sixena és un atac frontal contra la catalanitat de la Franja.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 149, abril de 2021