Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

Temps de moniatos

// Patrici Barquín

Com que m’he proposat reconduir eixa columna cap a una elevada intel·lectualitat, us vull parlar de Garcilaso, que ja n’hi ha prou d’escrits populars i poca latxes. Que se noti que astí hi ha nivell.

Garcilaso va escriure un poema de lo que en diuen temàtica carpe diem agon parlava de roses suculentes i de com s’anaven pansint a mida que passava lo temps. També descrivia lo pas del temps referint-se a la vinguda de l’hivern en forma de neu que cobria los cims i allavonses pos ja només pots fer que plorar per la joventut perduda.

Bé, està bé. No siré jo lo que vingue a esmenar la papereta a Garcilaso, tot i que crec que va obviar una qüestió fonamental: adés que vingue l’hivern passa una tardagor, i ho dic perquè la pantalla de la neu al cim ja la vaig passar fa temps. De fet, crec que encara devia estar al meu estiu particular i, no solament no em va afectar per a res, sinó que me mirava a l’espill i me donaven ganes d’anunciar cafè de capsules d’alumini amb un somriure de gairó. Les canes é lo que tenen, continues sent igual d’estúpid, però sinó parles pots passar per savi i viscut.

Ara, ja passat l’estiu, està arribant la tardagor i, què passa a la tardagor? Pos que maduren los moniatos. Així é com lo col·lectiu sanitari sospita que se m’està ficant la pròstata: com un moniato al novembre, que de tant gros comença a rebentar la terra. D’altra banda, pareix que los ronyons s’han capficat en convertir-se ne una mena de piscines de Naval de la Sal o en fer una simulació en 3D de les mines de sal de Cardona i jo estic una mica col·lapsat, perquè un va llegir a la seua joventut a Garcilaso (sí, dona temps pa tot: pa la droga i pa fer macramé) i pensa que la senectut sirà una mena de decadència com si fos la Dama de les Camèlies, que mica en mica va apagant-se, amb una tos permanent, però romàntica i un semblant esblanquit i, per sobre de tot, una vida interior orgullosa de lo molt que ha viscut.

No sé si l’hivern sirà així, però veient que la tardagor consisteix a tenir ganes permanents de pixar, patir dolors a parts que avergonyís nomenar en públic i no atrevir-me a tossir per no pisar-me a sobre, veig que això de la neu als cims i la rosa mústia no pinta gaire bé. I lo de pensar en lo viscut, pos que voleu que us digui, que sí, que viure he viscut intensament, però quan això fa mal només puc pensar en Buscapina i Cortisona, no en festes i festejos.

En definitiva que un cop passat el Carpe només ens queda el Diem i l’haurem d’anar solsint com bonament puguem.

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags: ,

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: