Temps complicats*

// Francesc Ricart

Eixits, o quasi, de la pandèmia, vivim de fa dies la guerra contra Ucraïna «en directe» que ens té ben atuïts. Si hi afegim la coincidència amb la pèrdua de persones importants per a la nostra cultura, penso en el gran Pau Riba i el sociolingüista Miquel Strubell, tot se’ns manifesta més feixuc.

I un servidor encara hi vull afegir la mort de mossèn Antoni Serramona i Terrado aquest mes de gener a Barcelona. Mossèn Serramona va deixar una bona petjada a Fraga tot i que hi va estar poc temps, del 1963 al 1965. L’empremta va ser entre els joves i també, em sembla, en els capellans que el van seguir. Em refereixo a la catalanitat que va comportar el seu «ministeri». Disculpeu la nota personal, però no ho és; o no és una referència només personal: eren els capellans que calien que, malgrat la foscor franquista que ho amarava tot, «aplicaven» la lògica necessària en tant que Fraga era una parròquia del bisbat de Lleida. Aleshores Lleida era la nostra capital: hi anaves al metge especialista i a l’hospital; bona part de les activitats econòmiques hi passaven i, no cal dir, la «part espiritual» era guiada pel bisbat de Lleida. Tot d’allò més natural.

Avui aquest paisatge sociohumanoeconòmic gairebé ha desaparegut. Podem dir que només ens queda l’almoina de l’atenció sanitària a Lleida segons els acords autonòmics… Molt trist des del punt de vista de la catalanitat de les nostres comarques.

Mossèn Serramona, tanmateix, em porta a tenir present un altre camí el desgavell que ha suposat la baixa de les parròquies del bisbat de Lleida per portar-les a Barbastre, amb els episodis «diabòlics» que van culminar amb el trasllat —amb nocturnitat i manu militari— de béns del patrimoni artístic del Museu Diocesà de Lleida al monestir de Sixena, un cas que encara no està del tot tancat i del qual aviat coneixerem més capítols atès que s’està pendent de la resolució del Tribunal Suprem contra els consellers de la Generalitat Vila i Puig, acusats de desobeir per no haver lliurat les 44 peces que componien el «botí» que finalment es van endur la Guardia Civil a cop d’article 155. Veurem com conclou o si continua la «història».

Ho acabo: l’ombra de la foscor franquista és allargada i atapeïda com una cegallosa i els temps que vénen n’hauríem de ser conscients a la Franja.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 153, abril de 2022