Senyals. Perills*

// Francesc Ricart

Aquest setembre “hem estat notícia” amb la intervenció en català de Nacho Escartín, de Podemos, a les Corts d’Aragó; ho va fer a la sessió on es votava sobre els instituts de la llengua catalana i l’aragonesa de l’Academia Aragonesa de la Lengua; com és sabut a instàncies de Vox la cambra va votar la supressió dels instituts, per bé que no era una votació vinculant. La “gràcia” és la intervenció del diputat, un xicot de Nuez de Ebro, que va posar en evidència els qui no tenen hàbit, i no en volen tenir, d’escoltar en seu parlamentària una altra llengua que l’espanyola. La desgràcia, l’evidència de l’anticatalanisme estructural dels representants de bona part de la societat aragonesa.

Més endavant, l’1 d’octubre —una data assenyalada per a molta gent— es va reunir per primer camí el Ple de l’Academia i se’n va elegir la Junta de govern presidida per Javier Giralt. Des del juliol ja se’n coneixien els acadèmics proposats entre els quals —per al català— Ramon Sistac, Merxe Llop i Carme Alcover, tres persones sàvies de qui em considero amic, a les quals desitjo sort i encert en la fenya.

I que conste que n’hi ha molta, de fenya, que no se l’acabaran. Entre les funcions que se’ls encomana, remarquem que han de vetllar pels drets lingüístics i assessorar els poders públics sobre l’ús correcte de les llengües i la seua promoció social. Ací és on demano que els nostres acadèmics posen la carn a la graella: en la defensa de l’ús del català i sobretot a fer que se’n promogue l’ús social que vol dir treballar per afavorir-ne la presència i l’ús arreu: als espais públics (avui encara és misèrrima la retolació…), a l’escola, on s’ha de superar el nivell vergonyant actual perquè puguem parlar d’ensenyament en català amb l’objectiu de dominar les llengües del sistema educatiu i començar-hi a fer una discriminació positiva a favor del català, si més no a l’escola. Tot això -i més coses- demana uns esforços considerables tenint present, a més, que socialment hi ha una població pel capbaix acrítica i, fins i tot, hostil fruit dels temps que ens toquen de viure. Sí, molta dedicació i esforços i compromís. Si m’ho permeteu -fent valdre l’amistat- forceu perquè la màquina política no es despenge de les funcions i objectius de l’Academia, i que, per la part que us correspon, no acabeu fent una funció de blanqueig de la política aragonesa que ens eixiria molt cara.

Avui el gest del diputat Escartín i els acadèmics són bons senyals en el camí, però en el moment d’emergència extrema que vivim de la llengua catalana —ep, des de Fraga a Maó!— aquests senyals caldrà refermar-los i fer-los ben visibles, que no s’esborren i deixen al ras les esperances.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 151, novembre de 2021