Pos é veritat!

//Patrici Barquín

Lo primer camí que vaig sentir la paraula postveritat he de dir que no estava molt atent a la matraca que, com una lletania de rosari, sonava a la ràdio, mentres jo anava fent altres coses, així que, només la paraula, totalment descontextualitzada, rebotava dintre de la meua cavitat cranial, sucosament barrejada amb un personatge de la política a qui van fer referència i del que, ni ara ni en aquell moment, recordo lo nom. Suposo que eixa situació é la que finalment me va dur a perdre lo senderi.
Així que astí estic jo, més content que un gínjol pel canvi substancial al món de la política que acabava de viure en directe mentres, borinot de jo, divagava sobre les qüestions més mundanes. I és que la meua ment malalta va pensar que això de la postveritat venia d’un polític que hauria exclamat davant alguna evidència que venia a contradir qualsevol afirmació feta per ell mateix: “Pos é veritat!” I em vaig quedar més ample que llarg.
Quant va arribar la il·luminació que em va mostrar la trista realitat de la paraula “postveritat”, descobrint, mira tu!, que no era un polític reconeixent la veracitat d’un argument que li havien plantat davant dels nassos i ell fins aquell moment havia estat incapaç de veure, me vaig sentir com un autèntic cap de suro, o per ser més exactes com aquella xiqueta que corria com una esperitada pels carrers del poble mirant al cel i cridant: “Senyora cegonya!, senyora cegonya!, veniu a casa meua que vull un germanet!”, mentres tot lo poble se feia un tip de riure.
Ara sé que realment la postveritat passa més per ser un eufemisme, un camí més en política los maleïts eufemismes, pa no dir “mentida”. Tot i que, fins i tot en això, hi ha una divergència entre los que ho defineixen com una manera d’interpretar la realitat de les coses, passades pel sedàs de la pròpia ideologia i los que tiren per l’ample i directament parlen de mentida.
I a mi tot això de los neologismes me té completament desorientat. Jo, que camino per la vida més espès que lo caldo de botifarra, trec deduccions precipitades d’allò que he sentit adaptant-ho al vocabulari i conceptes que manego, sentint-me, molts camins, com aquells jaios que adapten les noves paraules al seu vocabulari de tota la vida; així com mon jaio parlava de la “morsilla”, referint-se a la Nocilla, jo he fet, com si fosa un prestidigitador de la política, fer reconèixer a un polític la veritat quan li planten davant dels nassos i exclamar: Pos é veritat! Potser algun dia passarà tot això, mentres tant ho haurem d’anar solsint.