Pistes sobre una paranoia lingüisticonacional

//Esteve Betrià

De tant en tant m’assalta un dubte: m’estic tornant paranoic o ja sóc un paranoic de manual? És a dir, d’acord amb el diccionari general, m’interrogo sobre si pateixo “una psicosi caracteritzada per l’aparició d’idees delirants i obsessives, generalment de grandesa, de persecució, d’anormalitat somàtica, etc., articulades lògicament”? Per sort, tot sembla indicar que, de patir-la, es tractaria d’una paranoia de tipus lingüístic, o sociolingüístic, o –si es vol– lingüisticonacional; ben bé no sabria definir-ho amb prou exactitud. En tot cas es tractaria d’una de les paranoies més suportables (i recordem ara que la paranoia és la més sana de les bogeries). Una paranoia –una sana bogeria– que se’m manifesta quan tot deambulant per la capital de Catalunya em trobo, per posar alguns casos, amb l’anunci de la inauguració d’un nou hotel al Paseo de Gracia, llig al casell d’una parada d’autobús un anunci sobre una botiga de roba interior femenina ubicada a la Rambla de Cataluña, veig en els laterals d’una furgoneta que una botiga de queviures està domiciliada al carrer Buenavista o que una residència per a la gent gran acaba d’obrir portes al carrer Consejo de Ciento o al carrer Cerdeña o Rosellón (no vull entrar en qüestions purament ortogràfiques que fan que els carrers Provença, Còrsega, València, etc. te’ls trobes sovint escrits Provenza, Corcega, Valencia en anuncis o cartells d’empreses privades).

La paranoia en ocasions és tan forta que em fa témer que un dia qualsevol em trobaré que algun establiment comercial anunciarà la inauguració del seu local a la Plaza Calvo Sotelo o, encara pitjor, a la Plaza Francisco Maciá(n). Amb tot, cal dir que la meua paranoia sociolingüística la tinc relativament controlada; no em puc imaginar un anunci que faça referència a l’obertura d’un establiment comercial a l’Avenida del Generalísimo, a l’Avenida José Antonio, a l’Avenida del Marqués del Duero o al Paseo del General Mola. Ara, tothom –potser perquè mai no es va oblidar del tot els topònims originals (però, ai las!, mai no se sap)– anomena aquestes vies urbanes barcelonines amb el topònims “neutres” de Diagonal, Gran Via (de les Corts Catalanes), Paral·lel i Passeig de Sant Joan.

Una nova pista sobre la meua paranoia té a veure amb la retolació pública a la ciutat de Barcelona –si ara parlo de Barcelona és perquè és on resideixo bona part de l’any, si bé la resta de l’any la passo a Almenasp, en territori patxet– i més en concret, en la retolació del metro de la ciutat comtal. Com tothom ja haurà notat, som en plena guerra antitabac, per tant no ha d’estranyar gaire trobar-nos als vagons dels ferrocarrils subterranis de la capital de Catalunya amb un text en català que diu ‘No fumeu en tot l’àmbit del Metro’, acompanyat de la corresponent traducció castellana No fumar en todo el ámbito del Metro i de la corresponent versió anglesa No smoking anywhere on the Metro premises. La meua paranoia de caràcter lingüístic fa adonar-me tot seguit que si el text català s’hagués redactat a partir del text anglès –o directament amb pensament i execució catalans– hauria pogut quedar una cosa com ara ‘No fumeu enlloc de les instal·lacions del Metro’. Però no ha estat així. Però no us amoïneu, no fos cas que us assaltés la paranoia: tot això són només pistes, rastres, d’una enrevessada i massa llarga història sociolingüística.