Molí*
// Ramon Sistac
Molí és una paraula sense gaire morbo. És l’aparell que serveix per a moldre, ve del llatí MOLINU i es diu pràcticament igual en totes les llengües romàniques. Té, això sí, alguns sinònims, encara que parcials: tafona s’usa a Mallorca per als d’oli, farinera pertot per als industrials de farina, batan per als de teixits, trull per als de vi i també per als d’oli. Els molins de la nostra terra solen ser d’aigua, encara que també n’hi havia «de sang» (de tracció humana o animal). A Camporrells, els recursos hídrics tradicionalment estaven sobreexplotats amb tres molins i uns batans.
Els molins de vent estan de moda. Per a molta gent, jo inclòs, el molí per antonomàsia era una imatge tòpica del país del Quixot, o d’Holanda, fins a la primera vegada que vaig viatjar a Mallorca i en vaig veure dels de veritat. Avui en dia, de molins de vent n’hi ha pertot, perquè s’usen per a produir energia. Val a dir que, per molt molins de vent que siguen, a mi em recorden més per la forma els molinets infantils, que ara els posen també als balcons per empipar els coloms (i que val a dir que no en fan gaire cas). Molinets, però sí, gegants.
La gran pregunta és: on s’han de col·locar els molins perquè no esguerren el paisatge? A Catalunya, sembla que hi ha predilecció per concentrar-los a les Terres de l’Ebre. Jo crec, tanmateix, que quedarien més bonics a la capital, tot seguint la carena de la serra de Collserola i fent companyia a la torre de Norman Foster i a la basílica del Tibidabo. I, encara millor, com és que ni a ningú no se li ha acudit encara posar-ne uns de ben grossos per a substituir els pinacles de les torres de la Sagrada Família? I, la torre central en construcció, en comptes d’acabar-la amb una creu gaudiniana, no es podria rematar amb un immens molí de vent?
*Publicat a Temps de Franja n. 150, abril de 2021
