Los silèncios del mariscal Tito*

Written by Patrici Barquín on 26 de juliol de 2019. Posted in Columnes, Se va solsint

// Patrici Barquín

Me xocaria pensar que me passa com al Gabriel García Márquez, és a dir, que vaig viure una infantesa enmig d’unes situacions quotidianes, que en realitat no ho són, i això hauria comportat que ara desenvolupés la capacitat de escriure realisme màgic. Però la meua realitat no ve del realisme màgic. Què més voldria jo!

No sé si lo fet de néixer a l’Aragó pot tenir a veure, per allò de ser terra de surrealistes com Luis Buñuel, però no soc massa donat a creure que, a l’Aragó, mengem alguna mena de prenso diferent de la resta de mortals. Tampoc no tinc massa clar si tot això ve de viure los vuitanta amb la intensitat que demanaven, i que a Fraga no era poca. Lo que sí é segur, é que eix ressort de surrealisme-realisme màgic s’activa quan parlo en ma mare. Tampoc sé si per aquella relació que vam establir per la via dels contes que ens explicava quan érem petits, tal i com vaig solsir a una columna pretèrita.

Lo cas é que un dia d’eixa setmana estava jo pensant que feia dies que no parlava en la meua mare i me rondava pel cap trucar-la i en estes cabòries estava quan va sonar lo telèfon. A camins tenim una mena de connexió, encara que sigue telefònica.

—Lo Tito se m’ha menjat los silèncios —va dir només despenjar.

Lo primer que vaig pensar va ser que lo Mariscal Tito, aquell que va governar durant 35 anys Iugoslàvia, havia influït d’alguna manera en la meua mare i los seus silencis. No sé que dir. Potser en aquells moments en que, asseguts al sofà mon pare i ma mare miren la tele en silenci. O en aquells silencis en que, mig adormissats, esmorzen a la cuina. Però ignoro que ma mare hagués llegit cap discurs d’en Tito i tampoc se m’ocorria pensar com podia aquell senyor trencar eixos silencis, que no són ni pertorbadors, simplement formen part de la quotidiana convivència.

Ma mare que me coneix prou bé, ja s’estava adonant, en lo meu silenci, de les meues patinades mentals.

—Lo Tito, lo gos. Los silèncios, les sabatilles.

—Ah.

En aquell moment vaig recordar que fa pocs dies, ma mare comparteix espai vital en un petit dictador que ha adoptat la forma d’un gosset, entre salsitxa i creuament de gat. Un petit dictador que caga i pixa agon li rota. Trenca tot allò que troba al seu camí, inclosos los silèncios de ma mare. Un gos però que alegra la vida a ma mare i un gos a qui, a poc a poc, va encarrilant pel camí d’un comportament socialment acceptable. Res de cagar i pixar per casa i res d’anar trencant coses. Vaja, que a casa de ma mare estan en una mena de Primavera de Fraga, Perestroika o Transició cap a la una vida socialment acceptable, agon, tot hi haver-hi moments de dubte, no pareix que perille la vida del dictador, però tot això encara s’està solsint.

*Publicat a Temps de Franja n. 142, juliol-agost 2019