Gran Recapte 2018

Lletania del bon barbut

// Patrici Barquín

Òstic tu, sembla mentida a quina velocitat passa lo temps. Fa dos dies estàvem a l’estiu i ara, sense més ni més, ja estem abandonant los bons propòsits de començament de curs. Vull dir que, desprès d’acabades les vacances, a un li entra un no sé què de voler canviar de vida i fer-se bons propòsits o, si més no, jo pensava que ja anava sent hora d’organitzar-me eix desordre de vida que porto.

Així que en un primer moment vaig pensar tornar-me atracador de bancs. Viure com un fugitiu prenent-me la justícia per la meua mà justa i calculadora. Repartir los beneficis entre los pobres i planificar atracaments enginyosos que incloguin túnels, estudi de plànols complicadíssims i complicadíssims plans pa burlar càmeres, vigilants i alarmes, però ja he abandonat eix propòsit, i mira que m’havia deixat barba i tot, pa que no me pugue reconèixer dingú. Una pena.

També em va passar pel cap ser un assassí a sou. Viure aventures sense limitacions. Anar pel món matant per encàrrec i diners de forma selectiva amb un fusell de mira làser, d’aquells que te claven un puntet roig entre cella i cella, que quan te vols adonar ja estàs panxa amunt. Això sí, sempre les víctimes serien persones dolentes i que s’ho mereixien, tret d’alguna bona persona que faria, en un moment donat, que me replantegés la meua manera de viure. I jo m’aplenaria les butxaques de mils i mils de bitllets que desprès servirien pa viure una vida retirat a un puesto paradisíac envoltat de cocoters, còctels i platja. També m’havia deixat barba i tot, pa que no me pugue reconèixer dingú. Una pena.

Me va passar pel cap convertir-me en un important narcotraficant que, freturós d’escrúpols, manegués los fils d’una complicada xarxa de suborns a policies, jutges i polítics. Una colla de sicaris que obeïssin les meues ordres, sense opció de rèplica, mentre jo me dedicaria a ficar-me a remulla, com los cigrons, a un gran jacuzzi, beuria copes de xampany francès i criaria una bona panxa de ric. També m’havia deixat barba i tot, pa que no me pugue reconèixer dingú. Una pena.

En definitiva, que la tardagor ja està trucant a la porta i no he complit cap d’eixos propòsits i, ja se sap, s’encomença per no atracar bancs, no assassinar a persones i no traficar en drogues i s’acaba per no anar la gimnàs, no fer dieta i no aprendre anglès. Una pena tot, perquè m’acabo de deixar barba pa que no me pugue reconèixer dingú.

No sé, crec que m’he enredat una mica en l’argumentari. Vaig a tornar-ho a llegir tot perquè crec que això no ho he acabat de solsir.

 



Àngel barbut del cementiri monumental de Staglieno. / CC-Andrea Repetto
Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: