L’estiu del salmó*

// Roberto Albiac

No sé per què, durant los mesos d’estiu, la gent se sol metamorfosejar en animals: una bona part opte per l’esfardatxo i, de tantes hores al sol, acaben com a gambons; altres preferixen posar-se una clasca plena de fato a les costelles i anar a voltar com los caragols; a la meua vila, alguns fan de formiguetes, i van portant tomates de l’hort per guardar-les en pots, mentres uns altres carregen palots de prunes i presquilles o mouen remolcades d’armelles. Jo, després d’unes dècades de vida estival de formigueta, enguany, he decidit aprofitar eixos mesos de vacances docents per a transformar-me en salmó i remuntar lo meu riu des del Baix Matarranya a l’Alt Matarranya i, allí, desovar o fresar un estudi dialectal.

Com a peix anàdrom, jo també vaig passar la meua joventut a la conca d’un riu, vaig migrar al mar (Universitat de València) per a formar-me i, gràcies a això, puc emprendre esta “carrera del salmó”. Viatjant riu amunt, canviant de comarca administrativa i de província, no m’he trobat ossos però sovint he maleit carreteres com la de Maella a Massalió a cada corba, a cada estretilló i a cada clot. Los ous, en forma de treball de camp, se van multiplicant en llibretes escrites i en hores de gravacions; aguardo que, en un temps, d’astí isquen uns exemplars dialectals en dos volums: un d’anàlisis i comparacions, l’altre de mapes geolingüístics. Puc ser un “bifilòleg” de dos carreres però constato que estic molt peix si em comparo en la riquesa lèxica dels meus estimats informants. “Jo no tinc estudis, als 10 anys vaig dixar l’escola pa anar en lo bestiar, no sé si te podré ajudar”, i a continuació, esta mateixa persona te pot recitar lo nom de totes les plantes i/o de tots los moixons del seu terme. Quina envegeta, això no ho vaig aprendre en lo meu sistema educatiu! O aquell altre informant que, en los ulls brillants, reviu a través del vocabulari la seua vida, 60 anys entarrere, parlant de com fien la matança, caçaven, pastaven lo pa, junyien lo matxo o segaven lo blat. “Com han canviat les coses, si patíem abans…”.

Poques coses us enriquiran més com a persones que conversar i escoltar atentament què us poden arribar a contar la gent més gran de les vostres viles. També com us ho diuen: segurament, siran un bon espill per parlar millor la vostra llengua. Sabreu així com ha evolucionat lo vostre entorn i podreu entendre que el vostre present rural ve d’eixe passat seu, que també teniu en comú. De tot cor, us ho recomano.

*Publicat a Temps de Franja n. 143, novembre 2019

Share this...

Twitter

Facebook

email