La criança del jaco a la matinada i la mare
// Patrici Barquín
Pos ja era una mica granadet quan va passar. Va ser una nit en que l’alcohol del bar anava transitant des de la barra fins als nostres estomacs i ja estàvem en aquell punt en que arriben les confessions entre amics de borratxera. Així que lo meu company de festa em va dir que estava pensant molt seriosament en dedicar-se a criar “jacos”. Encara recordo com lo meu cos va reaccionar com si tingués un mecanisme d’evacuació immediata de substàncies tòxiques, vaja, que em va passar lo pet de cop i vaig entrar en situació de pànic, lo que ve a ser cagar-se de por. I és que per un moment vaig pensar que, lo fins ara amic, estava estovant alguna mena d’emprenyament contra la meua persona i preparant un atac que, com si d’un art marcial és tractés, li calia de preparació física en forma de viver de jacos.
Un moment, com si de la pel·lícula de culte “Amanece que no es poco” és tractés, anem a fer flashback:
De petit era molt mal menjador. Sí, ja se que ara no se nota mica, però allavonces era un xiquet molt primet i que sentia una atracció més que descriptible pel fet de donar-li a la manduca. De fet mon jaio, quan veia la mania en que afrontava l’hora de menjar, me deia rient: “budells de salsitxa”.
Tal era la meua aprensió al menjar que ma mare, havia d’inventar-se mil i un sistemes per a aconseguir deixar-me en la boca oberta i aprofitar pa ficar-me la manduca en forma de cullerades clandestines.
Lo sistema que millors resultats li donava era lo d’inventar-se contes o històries i explicar-los tal i com li venien. Encara ara, estic sorprès d’eixa capacitat de la meua mare, i estic convençut de que a més de fer-nos menjar, als tres germans, i evitar la nostra malnutrició, va aconseguir nodrir la nostra imaginació de tal manera, que tots tres vam acabar desenvolupant una gran passió per la creació literària.
Final del flashback.
Ara tornem al meu amic i la meua ment malalta. Al final de tota la festa i tota la nit i de les nits que van venir desprès, va resultar que lo que lo meu amic de festa volia fer era criar una mena de lloros africans que en castellà reben lo nom de “yacos”. De fet va acabar criant agapornis, lloros i tota mena de moixons exòtics i jo, en la meua ment malalta i la meua oïda poc donada a captar les sotileses del llenguatge de la maitinada, em vaig quedar en aquella imatge d’un paio preparant-se per a repartir jacos a tort i dret. Coses de la llengua materna o de la meua oïda i ment malalta. No sé, crec que això encara ho he d’anar solsint.
Lloros agapornis. / Jondolar Schnurr CC0 Creative Commons
Tags: Columnes, Se va solsint
Trackback des del seu lloc.
