Hospital
//Marina d’Algars
Primera setmana de setembre. L’onze és història: les Torres de New York, la diada, el cop d’Estat a Xile… Quan arriba el temps de tornar a l’escola, faig el meu petit homenatge a Víctor Jara: les seues cançons, el compromís, les tortures i la mort. La vida quotidiana, la vida vida és molt diferent: la família, la feina, l’atur, la salut i la malaltia… Una altra volta em toca marxar cap a l’hospital. Una amiga ingressa per pneumotòrax. La primera pregunta: Fumadora? Sí. Hummm! I diuen els metges que no poden assegurar els motius: Genètics? Ambientals? Tabac? Però cal operar. Qui hem passat dies i nits de vigília al costat d’un familiar o amic sabem que es donen situacions increïbles per diferents motius. Hi ha petites situacions que podríem evitar perquè depenen exclusivament del nostre sentit cívic, sensibilitat i responsabilitat (o la falta de responsabilitat). Algunes persones entren i surten a l’hospital com si anessin a passejar al parc o a caminar en grup; xerren contínuament com si fossin al mercat, algunes vénen de visita i s’apeguen al costat del malalt i recorden totes les malalties que han patit ells i tots els del poble, vius o morts. Les persones que comparteixen habitació no tenen ganes ni d’escoltar històries ni de parlar ni de somriure les gràcies que solten sense substància els visitants per omplir l’espai i el temps.
M’agrada observar les persones. L’escena que no em puc treure del cap em desvetlla. La situació d’una família que he vist en entrar al matí i al passadís de la tercera planta. Són veïns d’un poble d’una altra comarca. Un fill de nou anys està ingressat per leucèmia. Hi ha esperança però el tractament és llarg. Els pares i un germà de 18 anys, sense feina, són al costat del petit, nit i dia a torns. I han vingut amb el seu gosset que li dóna vida a en Dani, que lògicament no entra a l’hospital però és al costat, al carrer. La família viu al cotxe, el pare ha deixat la feina temporal de recollida de fruita per estar amb el fill; no tenen diners ni casa, ni menjar però abrigallen un fill amb càncer amb un gos que l’esguarda dintre del cotxe vell. Massa patiment i molta esperança per a sobreviure a la realitat cruel.
Estic parlant d’avui: onze de setembre de 2017
Tags: Entre dos aigües
Trackback from your site.
