Hivern*
// Estela Rius
Fa unes quantes setmanes, quan ja començave a caure l’estiu, estava aprofitant les raderes hores de la tarde assentada al carrer, a la fresca, que sempre és una bona font d’inspiració. Van vindre cap allí unes veïnes de ma iaia, d’una “certa edat”, però encara no gaire avançada. Estaven en un estat que podríem qualificar com una barreja d’indignació i preocupació al mateix temps, quan la conversa va derivar en la problemàtica que tenen moltes persones grans quan arriben als raders anys de la seua vida.
Exposaven, que les dones de seua generació, quan se van fer grans los pares, los sogres, i en moltes ocasions, ties i oncles sense fills, los van cuidar. Tota una vida dedicada als altres, grans i petits, i en canvi, a elles, tot i tindre fills (que asseguren que les volen molt, però clar, “viuen fora i treballen”), les cuidarà algú lo dia que no pugon valdre’s? O aniran, sense cap altre remei, a la residència?
La soledat no desitjada és una problemàtica que, degut als canvis estructurals i de rols en les famílies actuals, afecte un elevat percentatge de persones grans al nostre país i que els influïx negativament en lo seu benestar emocional. Estar sol, porte sentiments de tristor, hostilitat, ansietat, donant pas a que es faigo malbé la cognició i la salut de la persona, i per tant, arribant a incrementar les probabilitats de dependència i mortalitat.
Precisament d’este tema, és del que parle lo nonaspí Santi Ràfales (1997) al seu curt “Hivern”, guanyador del Premi del Públic “Antonio Blas” al V Festival Internacional de Cinema de Mequinensa. En ell expose la situació, però, en un final més esperançador (no vull fer spoiler) del que, per desgràcia, li toque viure a molta gent gran. Ja diu lo “ditxo” que a l’estiu tothom viu, però a l’hivern… tots sabem que és un altre tema.
*Publicat a La Comarca, 2 d’octubre de 2020
Tags: Columnes, Viles i gents
Trackback from your site.
