Galera*
// Ramon Sistac
Del grec bizantí γαλέα ‘mostela’, segurament pel fet de ser un artefacte llarg i afuat com l’animal. La galera va ser el rei dels vaixells del Mediterrani, des de l’antiguitat i fins al segle XVII, quan va començar a entrar en decadència a causa del progrés de la navegació a vela. La nostra cultura en va plena de records. «Enviar algú a galeres» vol dir castigar-lo severament, com els galiots condemnats a remar (vegeu Charlton Heston a Ben Hur). Qui vulga saber com era una galera, al Museu Marítim de Barcelona hi ha la rèplica de la de Joan d’Àustria, nau capitana vencedora a Lepant, l’última gran batalla de galeres.
La Galera és també un poble del Montsià, no gaire lluny d’Amposta. I un carruatge allargassat (d’ací el seu nom) per al transport de passatgers, una mica més digne que la modesta tartana però menys que la sofisticada diligència. Ara bé, la galera fruit del meu desig és un crustaci, més lleig que pegar un pare i ben difícil de menjar, però que recompensa l’esforç amb un gust exquisit.
Abans, de galeres, a penes se’n menjava i, com els seus parents els crancs de mar, s’usaven per a fumets i sopes. Però els temps canvien (i algun cop per a bé), i la humil galera ha estat elevada pels cuiners a la superior categoria de requisit —i, com no, el preu se n’ha disparat—. Per segon any consecutiu i per culpa der la maleïda pandèmia m’he tornat a perdre les jornades gastronòmiques de la galera de les Terres de l’Ebre, un pelegrinatge anual que la meua religió m’imposa. Per tal de compensar-m’ho i compensar els meus, avui he fet un arròs de galeres. De fet, l’esborrany d’est article porta un esquitx de brou amb safrà. El «Royal Blue» de la meua Mont Blanc, en contrast amb el safrà d’Estanya, crea una combinació atrevida però interessant, com la de les galeres de la costa amb les cloïsses gallegues que les acompanyaven.
*Publicat a Temps de Franja n. 149, abril de 2021
