Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate
people wearing face mask while sitting on the chair inside the room

Et trobo a faltar*

// Patrici Barquín

Ja sé que continuar parlant de pandèmia, confinaments i restriccions fa casi tanta mandra com escriure sobre el tema, sobretot ara que hi ha un deliri per recuperar allò semblant a una normalitat, que no té res de normal, que figura que era lo que fèiem abans de març de dos mil vint. Ara bé, no voldria desaprofitar l’ocasió pa parlar d’allò que més he trobat a faltar durant tot eix temps que, per dur que paregue, encara no ha acabat.

Lo que més he trobat a faltar durant eixos mesos de restriccions ha estat aquella mena de caçadors recol·lectors que mantenen un moviment gairebé perpetu, com a bons nòmades que són, tot i que, al contrari del nostres avantpassats que buscaven los espais més rics en fruits i bestioles susceptibles de ser caçades, van canviant la seua ubicació per a traslladar-se a terrenys absolutament devastats i sense possibilitat de treure res que no sigui un munt d’enruna.

Com ja haurà esbrinat tothom estic referint-me a aquells personatges que fan la seu aparició estel·lar a aquelles hores de la matinada en que tot té una densitat massa elevada d’alcohol. Aquella hora en que estàs dubtós sobre la conveniència moral de marxar cap a casa o deixar-te anar definitivament i fer la darrera perquè total… Allavonces entra per la porta del bar aquell personatge que s’arrima sense carta de convit i a una distància més curta de lo recomanat pels manuals de bons modos, en un to de veu vint vegades més alt de lo recomanat pel Ministeri de Salut Auditiva, i llençant una quantitat absolutament obscena i impossible d’esquivar de gotetes de baba arrenca una conversa entre divertida i incòmoda que em fa passar una estona inoblidable.

Dic que és tracta de caçadors recol·lectors i nòmades perquè es van bellugant de bar en bar a la caça i captura d’interlocutors i companys de beure, però tenen la desgràcia de no ser ben rebuts per gairebé dingú. Així, que es veuen empesos a canviar de territori, però sempre buscant la devastació, los finals de festa, amb la petita esperança de que no els acaben despatxant del proper bar.

Pos sí, això é lo que més he trobat a faltar des que vam començar tota eixa bogeria de pandèmia: los borratxos professionals d’altes hores de la matinada. I és que, tal i com li passava a Ramón Valle Peña, altrament dit Ramón del Valle-Inclán, me perd l’estètica, tot i que no tinc aspiracions a ocupar cap càtedra de tal assignatura, ni a rebre l’Ordre de la Legitimitat Proscrita, que me produeix urticària només nomenar-la, malgrat tenir un nom tant atractiu. Ara bé, cadascú que vagi solsint allò que troba més faltar, jo me quedo en eixos personatges que tant han contribuït a inspirar estes columnes.


*Publicat a Temps de Franja n. 151, novembre de 2021

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: