Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

Enclaustrat al bell mig de març*

// Esteve Betrià

Enclaustrat (relativament, ¡encara puc visitar l’estanc de la cantonada per abastir-me de tabac i pòlisses!) i a poques jornades del meu aniversari, no puc deixar de pensar en com, al llarg de la història de l’alimentació humana, diversos ingredients, condiments i conservants que en molts moments tingueren una importància capital, a hores d’ara no en tenen mica, o gairebé gens, d’importància.
Ara i avui em centraré en una de les poques roques comestibles per a l’ésser humà: la sal, el clorur de sodi. Es tracta d’un condiment o additiu alimentari (i conservant) que ha produït al llarg de la historia de la humanitat nombroses crisis econòmiques i diverses guerres per tal de controlar-ne dipòsits, ús i comerç. Només cal recordar que el nostrat terme ‘salari’ prové del llatí salarium, a partir de la quantitat de sal que se li donava a un treballador —en particular als legionaris— perquè poguessen salar i conservar els aliments. Res més a dir, de moment.
Tanmateix, la gran importància econòmica que se li va donar a la sal comuna en el passat no és la mateixa que, des de finals del segle XIX, té en el present. Això és així en part a causa de l’aparició de diversos medis alternatius, i molt efectius, de la moderna conservació dels aliments, així com a una gran millora tècnica en els moderns mètodes d’obtenció de la sal comuna. La combinació d’aquests efectes fan que, ara per ara, la demanda mundial de la sal haja minvat arreu de manera ostensible. Tot i que la sal continua essent un ingredient molt comú, i diria que imprescindible, en les cuines d’arreu, avui en dia el preu de la sal és francament ridícul, si més no al nostre món occidental i desenvolupat.
Per cert, amb sorpresa, aquests tres o quatre darrers dies d’enclaustrament relatiu —nodrit a base de carxofes i abadejo dessalat perquè no només som en quarantena sinó, encara més important, en temps de quaresma— he descobert —com, estranyats, alguns ciutadans turcs al París de començaments del segle XX— en esporàdiques eixides, que també és ben cert que a Barcelona tots els gossos tenen amo, i en ocasió en tenen dos o tres. I els carrets de la compra, també en tenen de múltiples.

 


*Publicat a Temps de Franja n. 145, abril 2020

 

Tags: ,

Trackback from your site.

Leave a comment

You must be logged in to post a comment.

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: