El valor de la lentitud*

// Marina d’Algars

He descobert un nou plaer. Bé, no és nou, simplement avui hi poso consciència. Actualment, la vida em dona el regal de poder organitzar el meu temps (no sempre) amb una lentitud que mai havia estat possible. És un objectiu potser utòpic, però, a poc a poc, ho vaig aconseguint. Puc seleccionar amb qui prendré un cafè al matí, amb qui les canyes a la tarda i mirar diferent algunes tasques que abans eren obligacions estressants i ara són vivències positives i creatives. Avui poso la mirada al significat de viatjar amb el cotxe per carreteres secundàries quan vaig al meu poble o visito llocs del Matarranya. Sola.

És un temps que puc pensar, imaginar, recordar, gaudir del paisatge, de les històries vinculades a la terra i als arbres que m’acompanyen. Tindre temps per escoltar la ràdio, exclusivament, és un dels petits luxes que em regala la lentitud del viatge. Em sento acompanyada amb paraules que em venen de fora i em fan pensar. L’altre dia vaig saber que la cantant Rosa Zaragoza va començar la seua vida professional el 1986 amb la recuperació, després de cinc segles de silenci, les úniques cançons judeocatalanes que existien, les va gravar al disc Cants de noces dels jueus catalans. Va ser gràcies al suport de Jaume Riera i Sans, que va trobar els manuscrits a Jerusalem i la va animar a convertir-los de nou en cançons. L’única recopilació que s’ha transmès de manera escrita, no oral. Mentre la música meravellosa fluïa amb el meu paisatge d’infància reflexionava sobre un fet: quan els jueus van ser expulsats de les nostres terres parlaven català i resaven en hebreu. La llegua materna es va projectar on van poder començar una vida diferent. Escrivien en diferents suports aquelles cançons que tenien com a records de les vivències del seu lloc d’origen. A partir d’aquí, un esclat de pensaments em va il·luminar des d’una altra perspectiva menys intel·lectual i més emocional: els orígens, el desarrelament, l’exili, els territoris, la cultura… Quan les cases del meu poble començaven a filtrar-se entre els núvols, una connexió amb la meua infància, paraules antigues que venen lligades als records. Vaig entendre per què el meu pare, de tant en tant, li deia a ma mare: Marxo a Casp en lo cotxe que necessito uns claus! Cars mos eixiran estos claus! —contestava ma mare. Mon pare tenia raó: Sí, llavors i ara, cal agafar lo cotxe de tant en tant per anar a comprar… No cal anar a comprar, simplement donar-nos permís per gaudir de la lentitud d’un viatge sense objectiu.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 152, gener de 2022