Posada Guadalupe

Paisatge

// Ramon Sistac

El paisatge és, en principi, “l’aspecte o vista d’un paratge natural”; com a mínim, això és el que en diu el diccionari. Com el castellà paisaje, l’italià paesaggio i totes les altres formes similars de les llengües romàniques ve amb tota seguretat del francès paysage, derivat de pays. Una paraula que tant en francès com en català té més la idea, en primera instància, de “contrada”, que no pas la de “territori nacional” com té en espanyol (ai! la de malentesos que ha provocat eixa diferència semàntica…). Així diem “un vi del país” (és a dir, del terròs, de proximitat) o que “Camporrells és bon país per a les trumfes”, sense que ningú amb dos dits de senderi puga interpretar que estem reivindicant Camporrells com a nació (per ara). Cal dir, a més, que paisatge és una paraula relativament moderna, i no es documenta en català fins al segle XVII. I és que abans ningú no devia mirar, ni veure ni concebre, paisatges, que són una recreació estètica, ideada segurament pels pintors renaixentistes i popularitzada sobretot al segle XIX.

La nostra visió del paisatge, doncs, ve condicionada per la història de l’art. De fet, un “paisatge” és una composició que imaginem sempre rectangular. Com els quadres, les postals, els fulls, les fotografies o les pantalles. I hi presumim sempre la bellesa: no parlem mai de “paisatges lletjos”, només ens fixem en els bonics. Ara bé; la concepció de la bellesa és dinàmica, canviant. Quan era petit, els paisatges més bonics eren els alpins, estil osito Yogui. Ara s’aprecia molt més la bellesa mediterrània i fins i tot de secà. Per entendre’ns, hem passat del model de Suïssa i el Canadà al de la Toscana i el Matarranya.

En tot cas, els millors paisatges són els intervinguts, poc i assenyadament, per la mà de l’home. I molt especialment aquells als quals podem vincular coneixença, records, sensacions viscudes, cultura compartida. Per això parlem sovint dels paisatges de la infantesa (sempre idealitzats) o fins i tot arribem a dir que la infantesa mateixa és un paisatge. I per açò el que més em commou és el de Camporrells vist des del pui dels Màrtirs, a més de 800 metres d’alçària i a uns 200 per damunt del poble. S’hi albira bona part del Pirineu i el Prepirineu, de la Peña Montañesa a la Pica d’Estats, de la serra de Guara fins a la del Cadí. Al davant, la clotada de Camporrells, el pla de Castilló i tot el Montsec, presidit pel seu portell (Mont-rebei). Al darrere, el pla de Lleida i la Llitera. Però el que em corprèn i m’emociona no és la seua grandesa, no: és que tot hi té un nom, i a cada nom associo un record. I quan no en tinc cap de personal, n’hi ha un de familiar o de col·lectiu. El visitant ocasional potser ho troba bonic i prou, però jo experimento una sensació peculiar a l’estómac (i crec que no és gana). Trencar els vincles amb el meu paisatge em representaria el mateix que quan em van tallar el cordó umbilical. No hi ha més pàtria que el paisatge. Terra nutrícia!

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: