Cartografia I (potser hi haurà un dos)*

// Patrici Barquín

Sembla ser, pel que diuen experts i expertes en la matèria, que no hi ha cap evidència històrica de què hagi existit, més enllà de la literatura, un mapa del tresor. Això vol dir que a cap pirata li va passar pel cap, en cap moment, fer un mapa detallat que expliqués com arribar a un amagatall agon dormís lo seu botí, com si fossin estalvis allunyats de la banca. Hi ha diversos motius que expliquen que los pirates no fossin donats a deixar rastre d’on guardaven les seues riqueses, però n’hi ha un que crec que é la motivació, o desmotivació, definitiva.

Algun camí, sent canalla, heu jugat a amagar alguna cosa i fer un mapa detallat per a trobar-la més tard? Jo sí, i puc assegurar que és absolutament impossible tornar-la a trobar. Per més que comptis passes, rucs o ases, no hi forma humana d’excavar al lloc exacte agon trobar l’amagatall, així que lo més probable é que uns professionals com los pirates no vullguessen arriscar-se a perdre-ho tot per l’afany de guardar pa demà i optessin per gastar-ho tot com més aviat millor.

Ara fa uns dies vaig estar veient uns vídeos sobre fertilització natural a l’agricultura i vaig sentir per primer cop la paraula «biochar». Intrigat pel terme vaig estar veient més i més vídeos agon explicaven que el «biochar» és va descobrir a una excavació a la selva amazònica, perquè allí los indis patatim i patatam i la terra va resultar d’una fertilitat espatarrant. I jo, ja em perdonareu, però quan treuen los indis a ballar, ja me salten totes les alarmes. Així que vaig investigar una mica més la qüestió per acabar adonant-me que m’acabaven d’explicar com fer un formiguer, que era lo mètode de fertilització, eficient i barat, que utilitzaven a l’època dels meus jaios a l’horta de Fraga i això m’ha fet veure que tenim la nostra cultura amagada com un tresor i que per més que dibuixem mapes, si som incapaços d’utilitzar-la sirem incapaços de comprendre’ns a nosaltres mateixos i acabarem buscant respostes allà agon no en trobarem. Però, com sempre, tot això encara ho he d’anar solsint.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 150, abril de 2021