Bes*

// Ramon Sistac

Bes, beset, besada, estima, petó, potó, potxó. Gairebé totes les llengües romàniques tenen formes parentes del català “bes” que, tanmateix, té la forta competència de “petó”. El bes és l’expressió universal de l’afecte entre els humans i també, diuen els que hi entenen, entre altres primats. Fins i tot en tenim emoticona (o emoji, o com se n’haja de dir), possiblement la més utilitzada de totes. Però, per a ser un gest tan universal, presenta una variació geogràfica i cultural immensa. Al nord de França, per exemple, és costum de fer-se’n tres. I a l’Amèrica Llatina un de sol. Els italians entren per l’altre cantó. Ací ens besem en la combinació dona-home o dona-dona, però gairebé mai entre homes, a menys que siguen parents molt propers; en canvi, a França o a Itàlia és habitual també entre amics (homes). És sabut que els llatins tenim tendència a petonejar-nos alegrement, cosa que sorprèn la gent del nord d’Europa i esvera els americans. Podríem dir, en acabat, que una besada a temps estalvia moltes paraules. Com una mirada, com un gest.

Hi ha una certa polèmica sobre si el bes home-dona (i mai home-home) és una imposició masclista. I si és antihigiènic. A mi m’agrada el bes, em besaria amb tothom i crec que hauríem de recuperar (com es feia fa unes quantes generacions) el costum de fer-se’n també entre mascles, però entenc i accepto les reticències que alguns (o algunes) puguen tindre a tot plegat. Si hem de renunciar-hi per a poder bastir una societat millor, més igualitària i neta, doncs avant, engeguem el bes a pastar fang. Ara, el que em sabria greu és que, com a conseqüència del distanciament forçat que esta merda de pesta ens ha imposat, un cop restablerta la normalitat el bes hagués desaparegut definitivament. Puritanismes a banda, és precisament quan van mal dades que el contacte físic es troba més a faltar.

*Publicat a Temps de Franja n. 145, abril 2020

Share this...

Twitter

Facebook

Email