Recentment, s’ha ficat damunt la taula lo debat de la regulació de l’ús dels telèfons mòbils entre els xiquets i adolescents. Per parlar-ne partiré d’un cas personal:
L’any 2007 vaig fer la comunió i, a mi i a pràcticament tots los meus quintos, algun familiar (oncles, padrins…) mos va regalar lo nostre “primer mòbil”. Teníem 8 / 9 anys en aquell moment. Lo meu ere un NOKIA blau marí i platejat amb tapa, teclat i sense càmera de fotos ni, evidentment, internet. De manera que no servie per gaire cosa més que per telefonar i enviar algun SMS, si tenies “saldo” (sinó ni això).
«Pots parlar amb ell per telèfon i et contarà coses d’en Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, perquè van passar la Guerra Civil junts a Terol». Josep Cruanyes, expert en la vida i obra d’en Boix, em remetia el desembre de 2023 a Miquel Morera, l’últim supervivent de la 30 Divisió republicana, la unitat destinada a les Conques Mineres on Boix va «fer la guerra».
Avui en dia tot ha de ser curt. Vivim a un món minimalista, simple, telegràfic. Al periodisme, t’exigeixen frases curtes i articles diminuts. Hi ha qui només llegeix els titulars. A Netflix, sèries que no passon dels 30 minuts. I no parlem dels micro-vídeos de deu segons que trobes a Instagram. Sense saber com, hem acabat al món de la ximplesa més absoluta.
En l’actualitat, el concepte de «slow food» està en boca de tothom. Parlem de plats cuinats a foc lent, amb ingredients de temporada i preferiblement locals. Una pràctica que ens fa recordar els costums del passat. De fet, aquesta manera de cuinar no és cap novetat; els nostres avantpassats ja ho feien fa molts anys. En aquella època, no hi havia més opcions: calia cuinar amb els ingredients disponibles. El ritme de vida i l’organització del temps eren molt diferents dels que tenim avui dia.
Un llop blanc va matar lo seu rader xiquet a Pena-roja al que ara coneixem com la Creu del Llop. La documentació del moment aporte el nom, lo mas i l’edat d’un total de quatre criatures d’entre 9 i 14 anys que va matar al terme en menys d’un any. Los atacs encaixen en un drama encara major, perquè durant cinc anys va matar «varios niños de los pueblos de Cataluña y Aragón: Pauls, Arnes, Mirabet, Horta, Cretas, Torredelcompte, Peñarroya, etc.». Feu-tos una idea: masovers que es troben davant un llop que va matant les seues cries. Òbviament, cinc caçadors ixen a per l’animal i l’exterminen l’any 1839.
Devia ser pels volts de l’any 1974 que em van regalar El hombre fósil, on apareixia perfectament explicat i il·lustrat tot el procés d’hominització, des dels driopitecs del miocè fins els sapiens actuals. Aquest llibret em va esguerrar el mite de la Raquel Welch i el seu biquini de pell de la pel·lícula Hace un millón de años, però em va obrir un camp apassionant de coneixement. La pel·lícula, però, l’encertava en una cosa: els Homo sapiens primigenis ja tenien la mateixa estructura anatòmica que nosaltres (i la Welch). I és que tots descendim d’un reduït grup de parelles reproductores que van sobreviure a l’extinció massiva de fa 74.000 anys.
Ere finals de l’any 1983 i un grup de joves —encapçalats per Mario Rius—, en moltes cabòries i ganes de fer coses, se van reunir i van decidir fer una revista local per fomentar la cultura del poble. De nom li van ficar “Lo Portal”, per ser este lo centre neuràlgic de Nonasp; un lloc de pas i de reunió.
Lo Portal va nàixer amb pocs mitjans, però amb la il·lusió de ser la revista de tots, l’instrument on expressar qualsevol opinió o crítica, donant una informació plural i reflectint en les seues pàgines a tots los col·lectius locals. En definitiva, “un Portal obert a tots los camins”, com lo va definir Bada.
L’any només tenia, llavors, dues estacions, l’hivern i l’estiu. La primavera i la tardor no existien o, millor dit, existien, però ningú les tenia en compte. La gent llauradora tenia una solució eficaç per a situar temporalment els successos, les malalties, els grans esdeveniments familiars o les anomalies meteorològiques que podien condicionar la collita, com una pedregada, una sequera, una gelada o un temporal. La clau era vincular el fet que es volia ubicar a una collita determinada o a un treball de la terra.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
