Una nit de novembre de 1811, 300 obrers van assaltar una fàbrica tèxtil a Nottingham, Anglaterra, armats amb martells. Lo seu objectiu no era atacar als obrers ni als empresaris que hi havia, sinó als telers de cosir, que acabaven de sortir com una innovació tecnològica pocs mesos abans. Eixos atacants havien segut expulsats d’una fàbrica semblant uns mesos abans, per culpa de la introducció de màquines molt similars, que no cobraven cap jornal, no necessitaven vacances i eren molt més ràpides que un obrer. Aquest atac no és un cas únic. Eixos obrers que havien perdut la faena per les màquines van acabar creant el Luddisme, i es dedicarien a destrossar màquines industrials durant trenta anys, suposant una seriosa amenaça per a la economia britànica.
Les campanes parroquials, en tant que instruments musicals, també poden despertar les emocions de pena, alegria, festa, diversió… o fer plorar per les desgràcies. Un efecte, el del plany i la tristor que transmeten si sabem fer-les sonar com ho feien los sacristans d’abans dels anys seixanta, quan els de la meua generació fèiem d’escolanets i mos sabíem de memòria lo repertori en llatí, de misses, enterros, rosaris i oficis de difunts. Com també los diferents tocs de la campana Gorda, que han anat desapareixent així com s’han perdut los rituals i tradicions als que servien
Des de fa molt de temps, les matances de camperols apareixen puntualment als mitjans de comunicació on, com a molt, ocupen uns segons dels informatius. De vegades, les xifres ens fan perdre la dimensió del problema. La globalització i els grans fluxos d’informació que trobem a la nostra societat fan que ara ens siga molt més fàcil assabentar-nos d’aquest fet. Tot i això, en moltes ocasions no surten a la llum.
L’any 2015 un programa electoral proposave que «el Estado y las Comunidades fomentarán la fusión de municipios» i un dels seus representats sentenciave que «alrededor de los pueblos más pequeños siempre suele haber una capital comarcal, más poblada, en la que se centralizaría la gestión de los servicios públicos municipales». A les properes eleccions tindran menys alcaldes que habitants té un poble sense ajuntament.
La lògica d’un ajuntament a un poble menut se pot veure també en les Comarques. La decisió sobre la prioritat d’una màquina per a llevar la neu és diferent depenent si el polític viu a Ràfels o a Saragossa: patir una nevada refresque les idees. Segurament lo Matarranya no tindrie l’explosió turística dels últims anys sense el paper de la Comarca. Però si fore un procés que s’ha donat naturalment, si es decidire a Saragossa, segurament serie encara més insostenible, despersonalitzat, i copat per grans empreses. Lo mateix per a política forestal, escoles infantils, o transport dels pobles sense escola….
M’assec al terrat mentre el sol davalla cap a la dreta del tossal Roig. Com que és primavera, la moixonada canta a ple pulmó pels arbres, bancals, teulades i cel. M’agradaria saber-ne els noms de tots, però només soc capaç de conèixer-ne mitja dotzena. Rossinyols, coetes-roges, pardals, falcilles, orenetes i estornells. Diria que se sent lo refilar líquid de l’oriol pels xops del barranc, però com no n’hi he vist mai cap, m’imagino que és l’estornell que l’imita. Entretant, un colom s’ha posat a la barana i m’observa mentre belluga el cap. Amb aquesta llum esbiaixada, los colors tornassolats del pit llampeguegen a cada moviment. De coloms no n’hi ha gaires, per ací. Potser per això ma filla em comenta que són més bonics que els de ciutat. Jo li faig notar que són idèntics, grisos amb dos franges fosques a les ales, de corbes harmòniques i amb aquells ulls rodons d’ambre amb un punt negre al mig.
Fa uns mesos, el col·lectiu Economistes pel Benestar va presentar a Barcelona el manifest Cal gestionar els recursos propis per millorar la competitivitat i el benestar de Catalunya. No cal dir que aquest manifest té com objectiu principal fer pública la situació de Catalunya dins d’Espanya en quant al dèficit fiscal. L’economista Joan B. Casas, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya i membre de l’esmentat col·lectiu, va afirmar en una entrevista: «El dèficit fiscal —20.000 milions— ens enfonsa cada dia una mica més» i afecta a la competitivitat empresarial i a la vida diària dels ciutadans: a l’habitatge, l’escola, l’atenció mèdica, etc. Més enllà del motiu principal de l’esmentat manifest es fan paleses altres aspectes o conseqüències del sistema fiscal territorial espanyol. La hipercapitalitat de Madrid és un factor que accentua el desequilibri per la captació extraordinària d’empreses i inversions com a nucli de poder.
L’altre dia passava per la plaça Nova. Ere de nit i vaig veure una il·luminació una mica diferent de l’habitual i això em va cridar l’atenció. Vaig tirar la vista cap amunt i… sorpresa! Havien canviat les faroles.
Resulte que esta plaça se va construir per urbanitzar uns terrenos que havien set unes eres, però que en aquell moment ja estaven en desús. La plaça es va inaugurar l’any 1999 i no se li va ficar cap nom concret. La gent va començar a dir-li “la plaça Nova” i així s’ha quedat. Però al principi de tot, també ere coneguda com “la plaça del Chupa-Chups”. Per què? La morfologia d’esta plaça és molt senzilla. De fet, l’únic element que té (o que tenie hasta fa poc) eren unes faroles que el “globo” que protegix la llum ere rodó. I gràcies a n’esta característica és com la gent li va començar a dir “la plaça del Chupa-Chups”.
El professor de la Universitat de València Lluís del Romero va acabar l’any 2020 un extens inventari dels molins d’oli i de farina, de les fàbriques de llum, dels batans i d’altres indústries abandonades de la província de Terol que va publicar en el llibre En busca de la Ferté. És, a més, un investigador de llarga trajectòria del problema del despoblament dels pobles de Terol. Mitjançant l’associació Recartografías, ha posat en marxa al Mas Blanco, que pertany al municipi de San Agustín, un centre d’investigació i divulgació al voltant de l’emigració i l’abandonament del món rural.
