Els mots o malnoms són, als pobles, els principals referents per a nomenar o dirigir-se als veïns, molt més eficaços que els noms i cognoms que apareixen als registres oficials. Estes paraules, a vegades amb un evident contingut ofensiu, aplicades a títol individual o amb freqüència familiar, es poden heretar d’una generació a una altra amb tanta consistència i presència social que arriben a amagar per complet els noms particulars fins a condemnar-los a l’oblit més absolut en la memòria col·lectiva.
Diuen que a les fotografies sempre hi ha una història. Darrere d’una de les imatges que ha guanyat un dels premis del concurs de fotografia de la comarca del Matarranya del 2022, n’hi ha dues. La primera història —la que hi ha darrere les mans que es veuen sostenint un pom de visc a l’entrada del mas, a la imatge guanyadora— és la de Paco Antolí, masover dels mas dels Fossos de Vall-de-roures. Un exemple de tota una vida a l’indret on ha nascut i ha treballat; on ha vist néixer i morir a tantes persones de la seva família. Una existència arrelada al territori i un valuós testimoni dels sabers del camp en greu perill de desaparèixer.
Per despedir a l’Esther Martí, Pablo Anglés, Víctor Sancho i Rafael Gómez, hem estat fa poc a Fondespatla, la Codonyera i Castellseràs. També al fossar vell de Fondespatla, que ja és museu històric per les valuoses esteles antigues de pedra; i qui sap si també per recordar a Ramona Zavit i altres veïns seus, d’eixa època que apareixen al Llibre deTestaments de Fondespatla (1398-1429), de Javier Giralt, edició del Instituto deEstudios Turolenses.
Les oliveres es van gelar el febrer de 1956 i el Matarranya perdia la seua principal font d’ingressos, de treball i de vida. En busca d’un lloc on guanyar-se les garrofes, una colla d’hòmens de distints pobles del Matarranya fee les maletes —de fusta allavontes— uns mesos després per viatjar al nord de França. Anaven a treballar als frondosos pinars de la Xampanya, a 1.300 kilòmetres de casa a un país de llengua desconeguda per a ells. A la petita colònia matarranyenca que es va formar al voltant de la ciutat de Troyes hi havie, sobretot, gent llauradora que s’havie quedat sense futur.
Lo llenguatge escrit que fem servir les persones per comunicar-mos, a la vista està que cada volta és més breu i més visual. De fet, sol cal fer un repàs per la seua evolució des de les cartes postals fins als actuals missatges de WhatsApp. Tindre una bona habilitat lingüística d’expressió escrita en este context fa temps que va dixar de ser rellevant, per donar pas a noves formes d’escriptura més sintètiques i immediates, sovint plenes d’abreviatures, substitucions de lletres… i petites icones gràfiques que els fan costat.
Los poemes èpics grecs i romans tenien com a tema central la figura de l’heroi: una persona semi divina, de semblança forta i musculosa, que actue de cara a l’adversitat emprant la violència quan és necessari, buscant sempre fer el bé per a la humanitat. Ve a ser com un robot programat per complir un objectiu, i que remou cel i terra per conquerir Troia, trobar el velló d’or o arribar a Ítaca.
Alguns parlen de «guerra» entre Rússia i Ucraïna. Altres destaquen que l’entrada de tropes no és més que una «invasió» russa. I altres apunten que és una «resposta» a l’agressió d’Estats Units i l’OTAN trencant lo pacte tàcit de no ampliació a l’òrbita ex-soviètica. L’ús del llenguatge és molt transcendent. Evidentment, lo conflicte té moltes interpretacions, i també n’hi ha de materials: geoestratègia, control dels gas, nous candidats a controlar el món, i vells que mossegaran mentre perden.
