L’altre dia, amb motiu de la presentació del mapa toponímic del nostre poble, em van cridar de la ràdio. Anava de camí cap a una cita important i no els vaig poder atendre (des d’ací els demano disculpes), però em van donar l’oportunitat de fer una petita declaració per a il·lustrar la notícia i més avant ja en parlaríem amb temps.
Recordo que em van preguntar per quin motiu havíem fet esta faenada que mos havia ocupat tants anys —i que encara està en procés, ja que mai no s’acaba—. Jo, mentre mirava de no entropessar amb los altres vianants de l’Avenida, vaig soltar la cançoneta de sempre: que la toponímia és un patrimoni immaterial que si es perd, mai més no podrem recuperar, ni tan sols enviant las fuerzas y cuerpos de matinada a cals veïns. Lo nom que els habitants han donat des d’antic a cada indret del territori, ens n’explica la història, les persones que hi van viure, los usos que tenien, la forma o mil detalls més. I és una mostra fefaent de la llengua que s’hi parla des dels segles medievals.
Em vaig doldre que esta riquesa, en no poder-se tocar, comprar ni vendre, no s’aprecia. Per això cal que tots los pobles recopilen la toponímia ben de pressa, perquè cada volta queden més pocs que la coneguen. I després venen los cosmopolites de pa sucat amb oli i ens rebategen los llocs amb paraules sense cap arrelament al territori (i en castellà, comodiosmanda i paraquetodosnosentendamos). Així la Costa esdevé «la Serpiente» i les Viles de Finestres (lo poblet de la Ribagorça on mon pare va fer de pastoret) «la Muralla China». Esta destrucció, vaig manifestar, és com si enderrocaren l’església de Sant Bernat per fer-hi un Burger King.
Arribats an este punt, la persona que m’havia telefonat em va agrair les paraules i vam quedar que ja em faria l’entrevista tan bon punt hagués enllestit la gestió que m’ocupava. Encara m’espero (suposo que l’actualitat mana). I és que les paraules, si no s’escriuen, se les endú el vent. Com la toponímia.
Este mes d’agost, al Museu Etnològic de Nonasp, estam celebrant lo 25 aniversari de la seua creació. Un dels nostres objectius —entre altres— és crear noves sinergies en altres entitats i aubrir-mos a nous horitzons. És per això que al llarg d’este mes d’agost tenim la sort de comptar amb tres estudiants universitàries en pràctiques.
Dos d’elles venen de la Universitat de Torí (Itàlia). Una és graduada en Comunicació Intercultural i estudiant d’Antropologia i Etnografia, i l’altra és graduada en Llengües Estrangeres i estudiant del grau en Traducció. La tercera d’elles ve de la Universitat de Saragossa i és estudiant de Física.
S’ha acabat. La victòria electoral del PP a les eleccions autonòmiques del passat 28 de maig i la previsible col·laboració amb Vox per a governar els propers quatre anys condemna les polítiques de protecció i promoció de les dues llengües minoritàries d’Aragó a la galleta de les escombraries. Adeu a la Direcció General de Política Lingüística, al programa Jesús Moncada de foment del català l’escola, a les col·leccions de llibres en català, al premi Guillem Nicolau i —m’agradaria equivocar-me— a l’ensenyament de català a les escoles.
No cal dir quina és la noticia principal d’aquesta setmana. Les meravelloses eleccions, que fan una aparició estel·lar cada quatre anys —si hi ha sort— i ens recorden que vivim a un país lliure i democràtic… o no?
El sistema que coneixem va aparèixer a França, al segle divuit. Per a ells, era tota una innovació que tothom tingués lo dret a decidir qui els governaria, encara que fore cada quatre anys. Eixe sistema va anar passant, no amb massa facilitats, per la Europa i Amèrica del segle dinou, fins que podríem considerar-lo en crisi a principis del vint. Lo sorgiment de generals amb bigots curiosos, que alguns s’atreveixen a dividir en feixistes i comunismes no deixa de demostrar que el sistema electiu estava sofrint problemes severs.
M’informa aquest matí un company peruà, que en el seu país hi ha un important brot de dengue des de l’any passat. Una malaltia infecciosa transmesa per un tipus de mosquits pròpia dels països que tenen selva o clima tropical. Malalties que a nosaltres ens semblen estranyes, pot ser perquè estan tan llunyanes. Tot i això, existeixen a moltes parts del món i la quantitat de gent que en mor és quantiosa. Sols en sentim parlar quan tenim una persona propera que està afectada. Si no, queden en una xifra anònima.
En çagueries del segle passat es va promocionar lo Barranc Fondo, i colles de turistes anaven amunt i avall per l’estretor del Mesquí més salvatge de roques assolsides, i coves naturals aprofitades per çarrar bestiars d’ovelles i cabres. I descobrien que a la nostra Vall, tan pareguda en tot al Matarranya, n’hi havie llocs prou interessants per passar un dia bo als peus del tossal de Sant Josiap. Fent paradeta a migdia, al Refugio-restaurant del Daniel i la Carmen (ara tancat), per recuperar energies i emprendre la baixada cap on s’ajunte el riu en lo Moreral. Perque allí es trobe lo casalici mig assolsit del vell Molí Siscar, on encara es conserven les parts mecàniques fonamentals: lo carcabà en la roda tota rovellada, les moles de pedra i la bronça plenes d’enruna, lo gallipont de la çèquia que regave els camps fins al terme de la Torrocella, i la bassa en lo cup per on caïe l’aigua a la roda hidràulica.
Recordo entrar a l’Institut Francisco Grande Covián (aka l’Institut de Vall-de-roures) pensant que parlava xapurriau. Però gràcies als coneixements de professors de castellà com P. Lorenzo vam entendre que no parlàvem mal, si no que parlàvem un dialecte més d’una llengua que històricament havíem denominat català. Fa 25 anys vaig fer la selectivitat a Alcanyís, i em vaig comprar un llibret que explicave de què anave cada carrera universitària. No tenia allò que se sol dir «referents familiars» per a triar el correcte. «Estudia el que t’agrado». I continuo pensant que és un gran consell!
Lo cap de setmana passat vam assistir a diversos actes del segon Festival Literari de Morella. Va ser magnífic poder escoltar totes aquelles persones amb tantes coses a dir. Coses interessants, substancioses, de les que et fan cavil·lar i enriquir la tertúlia amb els amics.
Morella la tenim molt a prop, i no solament per l’escàs quart d’hora que tardem en arribar-hi, sinó perquè ens hi uneixen un munt de coses. És com lo barri turístic i cultural de Torredarques, per dir-ho d’alguna manera. Bromes a banda, m’hi sento com a casa. Suposo que hi té a veure la relació que tradicionalment hi ha mantingut la família de la meua dona, molt més estreta que amb la capital del Matarranya o del Baix Aragó.
