Quan fem proves o tests d’alguna cosa, mos pot donar un resultat positiu
o un resultat negatiu. Però hi ha una falsa idea que qualsevol positiu a
una prova és clarament una mostra que allò és real. De fet, en algunes
ocasions, hi ha més probabilitat que el positiu sigue realment fals.
Imagineu que una empresa busque la manera de detectar psicòpates. I
fiquem que a un país en 100 milions d’habitants, lo total de psicòpates
sume la ridícula xifra de l’1% de la població.
Soc de la generació que, d’infants, vam ser testimonis de l’arribada de l’home a la Lluna. Per això molts, quan ens preguntaven què volíem ser de grans, dèiem «Astronauta!». Era inevitable, doncs, que m’aficionés a la ciència ficció. No hi havia límits, tot era possible. El tema de la vida extraterrestre era el més estimulant, tot i que tenia clar que els alienígenes no podien ser una simple caricatura verda i capgrossa dels humans.
La ment del llaurador no s’associe habitualment amb la imaginació, una qualitat que es considera més pròpia de poetes, artistes, pensadors o filòsofs. Apegada com està a la terra i al treball físic més exigent, es pot pensar que no te tendència ni capacitat per a l’abstracció. Una presumpció molt equivocada.
Lo febrer de 1968, lo món va quedar consternat per la publicació d’una fotografia que amostrave la realitat de la Guerra de Vietnam. An ella, s’hi podie apreciar al general Nguyen Ngoc Loan fent una execució sense judici a un home, aparentment civil.
Avui és 23 d’abril: lo dia de Sant Jordi i, sobretot, del llibre. Un dia per recordar totes aquelles mans que es van atrevir a agarrar una ploma, i contar-mos lo que passave pel seu cap turmentat. Perquè van ser elles qui van immortalitzar records que, avui dia, encara ressonen per les llibreries.
Ja fee algunes setmanes que es sentie dir que hi havie casos de COVID-19 al nostre país, però, com ere lògic (suposo), tots seguíem en la nostra vida. Pareixie que allò del Coronavirus estave molt lluny i de cap manera podíem imaginar lo que estave a punt de vindre. A nivell local, lo primer cop de realitat va ser la suspensió de la festa dels quintos, prevista per la tercera setmana de març. Això si, en l’esperança de poder-la fer al maig o al juny…
Me les imagino treballant, passejant i anant a ballar per aquella Barcelona ja inexistent, en una època que estic segura que va ser feliç per les seues protagonistes. Un temps de joventut, d’alegria i de llibertat personal, que difícilment podie dixar entreveure’ls los temps tan difícils que els vindrien al cap d’uns quants anys.
Sergio del Molino publica l’any 2016 «La España vacía». Se considere que l’impacte del llibre va posar en l’agenda pública el problema de la despoblació rural. I de fet, se va fer habitual lo lema de «la España vaciada». Però, atents! Perquè hi ha un matís important. Mentres del Molino parle d’un territori forro, buit («vacia»), lo lema posterior parle d’un territori buidat («vaciada»). La diferència és tan important que Fundéu (una fundació assessorada per la RAE) destacave que els dos lemes són vàlids, però els diferencie la intenció de qui comunique.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació