Les vores del riu Matarranya i del seu afluent el Pena estan esquitxades a Vall-de-roures d’una sèrie de grans casalicis assolats coneguts com la Fàbrica, la Fabriqueta, la Fàbrica de Fort i la Fàbrica Bonica. Els noms conserven la memòria d’un passat industrial paperer molt llunyà en un poble d’economia bàsicament agrícola i ramadera. Son edificis heretats de la florada industrial que es va estendre per Vall-de-roures i, sobre tot, Beseit el segle XVIII i que, aquí caigo aquí m’aixeco, va arribar viva fins a la segona meitat del segle XX. Pel camí va haver de renunciar a la producció paperera per adaptar-se a altres activitats més rendibles, com la fabricació de faixes, de cuir artificial o a la cria de pollastres.
Ara s’ha tornat a posar de moda l’etern debat de si realment s’ha de celebrar lo 12 d’octubre, de si Colom va ser un explorador o un genocida, de si la coneguda com a Llegenda Negra és real o, pel contrari, és una invenció creada a propòsit. És convenient recordar un factor clau: una cosa es lo que es diu, i l’altra és lo que es fa.
El passat 26 de setembre es va celebrar al Rodigacho, partida d’oliveres centenàries de la Torrocella d’Alcanyís, un festival de música, cançons populars, jotes i poesia en les dos llengües del Baix Aragó. Un acte original carregat de significats. Un festival entre oliveres que ja donaven bones collides molt abans de que els dos pobles s’independitzaren d’Alcanyís, fa segles. Al bancal més alt l’escenari, i al de baix el públic que atenia en tota la naturalitat l’espectacle, que va començar quan el collidor muntat a l’escalera de la pardavall, va llançar a l’aire les dos primeres jotes acompanyades per la Chanera Folk, agrupació orquestral formada per músics dels dos pobles; que porta el nom d’una roca plana del toçal del Calvari amb ressonàncies mítiques pels torrocellans.
Lo debat està al carrer: al Matarranya, renovables o no? Una línia de 84 molins de vent s’ha d’instal·lar des de Ràfels a Favara, al llarg de tota la part occidental del riu Matarranya. Lo debat de fons és bastant simple: la humanitat porte unes quantes dècades de creixement exponencial, gràcies a que ham après a explotar l’energia del carbó i el petroli per al nostre benefici. Però en algun moment sobrepassarem lo límit dels nous pous explotats, i serà més car usar eixa energia. O potser eixe moment ja l’ham sobrepassat. Perquè no serà la primera pandèmia ni el primer volcà que mos pose al nostre lloc. Los humans som molt menuts i dèbils davant lo planeta.
Alguns dels incendis d’este estiu s’han originat per cigarrets mal apagats. La desídia d’una part important de la població respecte al medi ambient és una xacra que no aconseguim eradicar amb cap programa educatiu ni campanya de sensibilització. Només cal anar per indrets accessibles als cotxes per topar-se amb la brutícia, que ha esdevingut la marca de la nostra espècie.
Lo residu més abundós, el que es troba arreu (camp i ciutat) són les puntes de cigarret. La gran majoria de fumadors van deixant llur rastre de burilles per allà on van; a voltes mal apagades, amb les conseqüències desastroses que he esmentat al principi.
Hi ha cançons que formen part de la banda sonora de vàries generacions, i per molt temps que passo des del seu llançament, seguixen sonant i la gent les seguix coneixent. Podria ficar molts exemples i segur que tots estam pensant en diferents grups o cançons que seguixen vigents tot i el pas dels anys, però del que m’interesse parlar avui és del cas de Fórmula V.
José Ignacio Monreal Bueno publicave fa pocs dies en una carta al director a l’Heraldo de Aragón que “personas muy mayores” del Matarranya li deien “henchidas de orgullo” que parlen “chapurriau”. Monreal Bueno es llance a fer de filòleg i defineix el “chapurriau” com una llengua “propia” d’Aragó i de “fusión”. Si es “propia” d’Aragó, és distinta de la que parlen a Herbers (País Valencià) o a Horta de San Joan (Catalunya), encara que s’assemellen com tres gotes d’aigua. Misteris. El terme “fusión” podría substituir-se per “en proceso de sustitución por el castellano”. Més realiste.
Ja han passat festes. Ja ha passat la calor. Ja han passat juny, juliol i agost, i pràcticament també ha passat l’estiu. Un estiu que, encara que no ha pogut ser com tots, mos ha ensenyat lo preu que hem de pagar per tornar a aconseguir una normalitat que creiem descomptada, i mos ha fet replantejar-nos quin món volem per al futur, com seran los estius quan tot això acabo i, en definitiva, com canviarà la nostra vida de ara en avant.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
