Parlàvem fa unes setmanes que la despoblació no només és un problema de carències materials: fibra òptica, bones carreteres, centres comercials. És més cosa de pulsions a la vida: hi ha a qui se li desperte l’interès per viure a un poble (i hi ha a qui no). I, evidentment, hi ha a qui les circumstàncies li porten a reforçar eixes pulsions.
Sigue com sigue, com afavorim estes pulsions cap al món rural? Fa bastant temps, l’any 1488, a un contracte que li feen a Miquelet de la Ginebrosa per a aprendre de barber a Alcanyís, especificaven que «si se’n va, fer-lo-li tornar en sa cassa, ya no se n’anave a València o a Barcelona o en altres terres luyn», documente Agustí Campos. Evidentment, això no fa canviar les pulsions, i esta via no és possible contemporàniament (gràcies al canvi dels temps).
Eixim del poble a mig matí. Des que per fi tenim una carretera com cal, s’hi veu un xic més de trànsit (res de l’altre món, tret de les desbandades vacacionals). Ens hi incorporem després de girar i tombar pel parell de rotondes gegants —convertides ja en un tret identitari de Torredarques— i tirem nord enllà. Los túnels “de consolació” dels mont-rogins, lo viaducte de la vall de Lluna, pins a banda i banda i algun camió de pinso. A les Ventes tombem cap a llevant entre camps d’ametlers i d’oliveres. Encara trobem pocs vehicles. La Vall, Calaceit i, de seguida, lo pont del riu Algars. Un rètol verd ens indica que acabem de travessar una frontereta imaginària, ves quines coses. Molins colossals ens sotgen de reüll, els uns ociosos, els altres amb un gir lentíssim de les seues aspes monstruoses.
Estava esperant en candeletes lo dia de la preestrena de llargmetratge “Terenci. La fabulació infinita”, al cinema Verdi de Barcelona. Quan va arribar lo moment, no vaig apartar la mirada de la pantalla en los 91 minuts que dure el film perquè la història, estratègicament narrada a partir dels testimonis d’amics i familiars de Terenci i de l’arxiu de TVE —principalment—, em va atrapar. Quan va acabar, vaig tindre la sensació que se m’havie fet curt i que alguns temes s’havien quedat una mica en l’aire. No obstant, este fet no desmereix gens la pel·lícula, perquè, com van anunciar los seus creadors, podríem saciar la nostra set en la sèrie-documental de quatre capítols, que es va estrenar a FILMIN lo 22 de setembre i que aprofundix més gràcies a les tres hores que dure.
El Ministeri de Seguretat Social ja compleix amb l’exigència del blaverisme més ranci, que demana, una vegada anunciada la utilització de les llengües cooficials al Congrés, que el valencià en sigui una. El Ministeri emet cartes oficials amb el text escrit en castellà, català, basc, gallec i… valencià. Al remetre la targeta sanitària europea, els ciutadans podem comprovar com se’ls informa amb cinc llengües oficials.
M’aixeco de matí amb el cant del gall. Ben al contrari del que diu la literatura, no canta sols a l’albada, ho fa quan ell vol. De vegades, a mitjanit o d’altres a ple dia clar. El seu cant desperta els altres animals, que també emeten sons i augmenten així el xivarri. És una qüestió de natura. Ara bé, si estàs dormint, tot aquest enrenou és fàcil que et desperte.
Estem d’enhorabona. António Guterres, secretari general de l’ONU, va informar fa unes setmanes que l’escalfament global finalment ha acabat. Comencem ara una nova fase climàtica. Quines bones noticies, no?
Definitivament no. No ho són. Guterres ha informat que entrem ara a la etapa de l’ebullició global; després que este estiu les temperatures del planeta s’hagin multiplicat, i hagen fet rècords globals als quatre punts cardinals. Ara s’esperen condicions climatològiques exageradament adverses, una acceleració a la fosa dels casquets àrtics i antàrtics i una acusada falta d’aigua, sobretot al nostre país.
Lo Trentenari: quinze matrimonis casats quan la Guiarra, als 1950 tenien la penya a una casa de la carrera Major mig assolsida per les bombes de Franco. En una premsa de raïms llogada, replegaven vi per tot l’any i així no se gastaven al bar ni un rial. De més jóvens, van fer excursions a l’Estanca i al pantà de Santolea en lo camió del Pelat. Com jo anava per allí en l’Oncle, un dia, refitolant pel rinconet més amagat de la bodegueta, vaig veure un calendari girat de cul cap a la paret, i en posar-lo de cara, pos que hi havie una dona despullada, i als vuit anys imagineu la impresió que me va fer…
Si mireu alguna de les poques pel·lícules o sèries ambientades a un poble, en tota seguretat trobareu multitud de personatges que volen fugir d’aquell escenari. La cultura popular tendix a convertir els pobles en espais grisos (o idealitzats). Per contra, aquí construïm un relat focalitzat en lo món material modern: “Qui ha de viure a este poble si no hi ha «fibra òptica»?”. Podeu completar la frase en què no hi ha «bona carretera», «hospital» o «centre comercial». Les dos visions expliquen part del problema rural: estem atrapats en un relat urbanita i centrat en les carències materials. Però crec que això només són factors secundaris per a explicar la despoblació.
