// Lluís Rajadell

El Ministeri de Seguretat Social ja compleix amb l’exigència del blaverisme més ranci, que demana, una vegada anunciada la utilització de les llengües cooficials al Congrés, que el valencià en sigui una. El Ministeri emet cartes oficials amb el text escrit en castellà, català, basc, gallec i… valencià. Al remetre la targeta sanitària europea, els ciutadans podem comprovar com se’ls informa amb cinc llengües oficials.

// Vicent Pallarés Pascual

M’aixeco de matí amb el cant del gall. Ben al contrari del que diu la literatura, no canta sols a l’albada, ho fa quan ell vol. De vegades, a mitjanit o d’altres a ple dia clar. El seu cant desperta els altres animals, que també emeten sons i augmenten així el xivarri. És una qüestió de natura. Ara bé, si estàs dormint, tot aquest enrenou és fàcil que et desperte.

// Juismi Agud Sorli

Estem d’enhorabona. António Guterres, secretari general de l’ONU, va informar fa unes setmanes que l’escalfament global finalment ha acabat. Comencem ara una nova fase climàtica. Quines bones noticies, no?

Definitivament no. No ho són. Guterres ha informat que entrem ara a la etapa de l’ebullició global; després que este estiu les temperatures del planeta s’hagin multiplicat, i hagen fet rècords globals als quatre punts cardinals. Ara s’esperen condicions climatològiques exageradament adverses, una acceleració a la fosa dels casquets àrtics i antàrtics i una acusada falta d’aigua, sobretot al nostre país.

// Tomàs Bosque

Lo Trentenari: quinze matrimonis casats quan la Guiarra, als 1950 tenien la penya a una casa de la carrera Major mig assolsida per les bombes de Franco. En una premsa de raïms llogada, replegaven vi per tot l’any i així no se gastaven al bar ni un rial. De més jóvens, van fer excursions a l’Estanca i al pantà de Santolea en lo camió del Pelat. Com jo anava per allí en l’Oncle, un dia, refitolant pel rinconet més amagat de la bodegueta, vaig veure un calendari girat de cul cap a la paret, i en posar-lo de cara, pos que hi havie una dona despullada, i als vuit anys imagineu la impresió que me va fer…

// Natxo Sorolla

Si mireu alguna de les poques pel·lícules o sèries ambientades a un poble, en tota seguretat trobareu multitud de personatges que volen fugir d’aquell escenari. La cultura popular tendix a convertir els pobles en espais grisos (o idealitzats). Per contra, aquí construïm un relat focalitzat en lo món material modern: “Qui ha de viure a este poble si no hi ha «fibra òptica»?”. Podeu completar la frase en què no hi ha «bona carretera», «hospital» o «centre comercial». Les dos visions expliquen part del problema rural: estem atrapats en un relat urbanita i centrat en les carències materials. Però crec que això només són factors secundaris per a explicar la despoblació.

// Carles Terès

L’altre dia, amb motiu de la presentació del mapa toponímic del nostre poble, em van cridar de la ràdio. Anava de camí cap a una cita important i no els vaig poder atendre (des d’ací els demano disculpes), però em van donar l’oportunitat de fer una petita declaració per a il·lustrar la notícia i més avant ja en parlaríem amb temps.

Recordo que em van preguntar per quin motiu havíem fet esta faenada que mos havia ocupat tants anys —i que encara està en procés, ja que mai no s’acaba—. Jo, mentre mirava de no entropessar amb los altres vianants de l’Avenida, vaig soltar la cançoneta de sempre: que la toponímia és un patrimoni immaterial que si es perd, mai més no podrem recuperar, ni tan sols enviant las fuerzas y cuerpos de matinada a cals veïns. Lo nom que els habitants han donat des d’antic a cada indret del territori, ens n’explica la història, les persones que hi van viure, los usos que tenien, la forma o mil detalls més. I és una mostra fefaent de la llengua que s’hi parla des dels segles medievals.

Em vaig doldre que esta riquesa, en no poder-se tocar, comprar ni vendre, no s’aprecia. Per això cal que tots los pobles recopilen la toponímia ben de pressa, perquè cada volta queden més pocs que la coneguen. I després venen los cosmopolites de pa sucat amb oli i ens rebategen los llocs amb paraules sense cap arrelament al territori (i en castellà, comodiosmanda i paraquetodosnosentendamos). Així la Costa esdevé «la Serpiente» i les Viles de Finestres (lo poblet de la Ribagorça on mon pare va fer de pastoret) «la Muralla China». Esta destrucció, vaig manifestar, és com si enderrocaren l’església de Sant Bernat per fer-hi un Burger King.

Arribats an este punt, la persona que m’havia telefonat em va agrair les paraules i vam quedar que ja em faria l’entrevista tan bon punt hagués enllestit la gestió que m’ocupava. Encara m’espero (suposo que l’actualitat mana). I és que les paraules, si no s’escriuen, se les endú el vent. Com la toponímia.

---

*Publicat a La Comarca, 18 d’agost de 2023

// Estela Rius

Este mes d’agost, al Museu Etnològic de Nonasp, estam celebrant lo 25 aniversari de la seua creació. Un dels nostres objectius —entre altres— és crear noves sinergies en altres entitats i aubrir-mos a nous horitzons. És per això que al llarg d’este mes d’agost tenim la sort de comptar amb tres estudiants universitàries en pràctiques.

Dos d’elles venen de la Universitat de Torí (Itàlia). Una és graduada en Comunicació Intercultural i estudiant d’Antropologia i Etnografia, i l’altra és graduada en Llengües Estrangeres i estudiant del grau en Traducció. La tercera d’elles ve de la Universitat de Saragossa i és estudiant de Física.

// Lluís Rajadell

S’ha acabat. La victòria electoral del PP a les eleccions autonòmiques del passat 28 de maig i la previsible col·laboració amb Vox per a governar els propers quatre anys condemna les polítiques de protecció i promoció de les dues llengües minoritàries d’Aragó a la galleta de les escombraries. Adeu a la Direcció General de Política Lingüística, al programa Jesús Moncada de foment del català l’escola, a les col·leccions de llibres en català, al premi Guillem Nicolau i —m’agradaria equivocar-me— a l’ensenyament de català a les escoles.