Los Monty Python satiritzaven ja fa quasi mig segle quan Brian intente entrar al Front Popular de Judea, i les batalles entre capelletes jueves los fan oblidar quin és l’enemic comú. Però l’enemic no és estratègicament molt millor, perquè quan finalment fa una pintada contra els romans, un centurió el castigue a copiar-ho cent vegades a la mateixa paret per haver-ho pintat mal. Allò que es vol amagar acabe multiplicant la seua difusió. Efecte Streisand, en diríem ara.
Al cap de la costereta que delimita el carrer dels iaios hi havia, fins fa poques setmanes, una casa. Quan érem canalla l’anomenàvem la casa de la bruixa, tot i que de bruixa no n’hi havia cap; ni bruixa ni cap altra persona. Precisament per això la nostra imaginació es desbocava quan miràvem aquell balconet encarat cap a nosaltres, un ull llòbrec que ens vigilava des d’allà dalt.
Este 2023 fa cent anys que va arribar la llum a Nonasp. Un avenç que va vindre a trastocar los hàbits de viure dels nostres avantpassats, que hasta aquell moment s’havien enllumenat en lo cremaller, la llum d’oli o la de carburo.
Lo 7 d’octubre de 1923, Mariano Ràfales Llop, Sinyoreta, és nomenat alcalde de Nonasp. A finals d’este mateix any, va arribar la llum al poble des d’un salt del riu Guadalop pròxim a Alcanyís, a través del servei elèctric contractat a Electricitat Grasa, de Maella. La primera “Caseta dels llums” on es va situar lo transformador estave al carrer Maella. Treballaven en la instal·lació, ajudant al Sr. Grasa, los veïns Emilio Bes Alfonso, Xalapes, i Miguel Folquer Salvador, Collet.
A vegades penso que l’oposició contra la normalització de la llengua catalana per part de bona part dels catalanoparlants d’Aragó té com a principal motivació la peresa. Si no és català, no cal aprendre la normativa de l’estàndard, com fan la resta dels parlants. S’acaba més prompte escrivint com a cada u Déu li doni a entendre o inventat-se normatives al gust del consumidor. Ben faciletes i el més properes al castellà, si és possible..
És molt fàcil dir que Àfrica és lliure pel simple fet que té eleccions. És molt fàcil pensar que, des que els Europeus los vam deixar desvalguts i sense recursos, allà pels anys seixanta, tenen la tan volguda llibertat. És eternament fàcil pensar que un país és independent només per tindre un himne, una bandera, i un home que es fa cridar president. Però no mos enganyem: África segueix estant tan sotmesa com lo dia que David Livingstone va posar lo seu peu a Sudàfrica.
M’aixecava l’altre dia amb la notícia del terratrèmol de Turquia i Síria. Tal com avançaven les hores, el nombre de persones mortes augmentava fins a arribar a una xifra de diverses desenes de milers. Vaig visitar aquesta zona, habitada majoritàriament per kurds, l’any 2005 en el marc d’un projecte europeu, en el qual vaig participar. Desgraciadament, ja estava afectada per molts anys de conflicte entre la guerrilla kurda i l’Estat turc. La guerra d’Iraq estava a l’altra banda de la frontera en aquells temps. Ara, se li sumava a Síria, devastada per anys cruents, la tragèdia d’aquest poderós terratrèmol que ha arrasat aquelles construccions que encara quedaven dretes.
Abans la gent tenia una fe extremada en lo sobrenatural, però als camins del terme i les afores, es podie menjar sopes de tan llímpios com estaven. No com ara que els mega-bestiars d’ovelles tot ho sorollen i desfan en un pedregar impracticable. Los sistemes de reg tradicionals, ara fets malbé, eren un model per aprofitar l’aigua, sempre poc abundant. I agenollar-se a l’orera del riu i la cèquia del molí per beure a morro aigua clara, ere tan natural com respirar aire sempre net, o mirar les estrelles per la nit encara que no en sabíem res de galàxies i forats negres.
Los barrancs i rambles de la part més oriental del terme de Torredarques desaigüen al Tastavins, que, al seu torn, ho fa al Matarranya, que flueix cap al nord fins a Faió, on desemboca a l’Ebre. Pocs quilòmetres abans, als peus de Nonasp, s’ajunta amb el seu afluent principal, l’Algars, lo riu de la meua infància. Este recorregut aproximat és lo que vam fer la colla ‘toponímica’ de Torredarques lo darrer dissabte de gener. N’érem vuit, repartits en dos vehicles: la més jove en tenia tretze i el més vell —un servidor—seixanta. Lo motiu del viatge no era conèixer les particularitats toponímiques de la conca del Matarranya, sinó visitar el Museu Etnològic dels Amics i Amigues de Nonasp.
