Us ho confesso, de sempre he sentit admiració per la vila de Nonasp i per les nombroses activitats socials i culturals dels seus fills (i filles). Si bé des de la infantesa el nom de Nonasp —al costat dels de Favara, Maella i, encara el més pròxim, de Faió— formava part del meu imaginari, el primer contacte físic amb aquesta vila, i la seua gent, no va ser fins a l’estiu de 1984 —o, més probablement, la Setmana Santa de 1985— quan amb una motxilla i un sac de dormir em vaig plantar al bell mig de Nonasp amb la intenció d’aplegar textos de la literatura popular. Per fortuna, totalment desorientat, vaig coincidir amb un noi a qui vaig demanar si coneixia un racó on estendre el meu sac; aquest noi, una mica més jove, em va convidar a passar la nit a ca seua; i així ho vaig fer. Aquell noi era Màrio Rius Roc.
No voldria acabar l’Anno Domini de 2021 sense fer esment al naixement, just ara fa un segle, de Georges Brassens a Seta, la localitat occitana on cinquanta anys abans, el 1871, havia nascut Paul Valéry, un altre poeta fonamental en el panorama de la literatura francesa del segle XX. L’un, el primer que he esmentat, va estar el poeta popular —acompanyat de la guitarra— més destacat d’allò que es podria qualificar de poesia prenyada de crítica a tots els estaments de la societat burgesa i de l’autoritat establerta, un poeta que també va saber expressar amb simpatia, tendresa, humor i d’amor a contracorrent de les classes populars.
En la col·laboració que en Ramon Sistac va publicar al número 149 d’aquesta revista reivindicava, gastronòmicament parlant, la ingesta de la galera —crustaci “més lleig que pegar un pare i ben difícil de menjar, però que recompensa l’esforç amb un gust exquisit”. Totalment d’acord amb l’opinió de l’amic, perquè l’arròs amb galeres no em sembla que tinga gaire cosa a envejar a l’arròs més prestigiat de la nostra cuina: l’arròs caldós de llamàntol.
En alguna ocasió ja m’he manifestat a propòsit de l’ús que fan els parlants catalans d’alguns mots amb formes allunyades de les que trobem en la resta de llengües occidentals, com és el cas de ‘masclisme’ versus ‘matxisme’. Al meu entendre, una cosa semblant passa amb el mot d’origen italià fascismo, —adaptat a gairebé totes les llengües com a fascisme (esclar, amb multiples variants ortogràfiques i fonètiques)—, mentre que en català la grafia d’aquest mot que s’ha generalizat és feixisme, si més no en els àmbits més formals.
Aquest any de confinament al bell mig de l’Eixample barceloní m’han permès establir contacte visual amb diferents passavolants vertebrats alats i emplomats. De sempre —com aquell que diu— a la terrasseta d’Aribau em visiten de manera insistent exemplars —sempre en solitari— de la inconfusible Erithacus rubecula, coneguda com ‘papadeta roja’ o ‘papa-roget’ en el parlar del Poble —i en català estàndard ‘pit-roig’—, un moixó discret que desperta simpatia entre els humans. També tradicionalment visiten la terrasseta exemplars de Pica pica, la coneguda arreu del domini del català com a ‘garsa’, un moixó que odio profundament perquè a la recerca de cucs i cuquets em deixa, sense cap mena de consideració, a l’enterra de la terrassa una empipadora escampadissa de detritus remoguts.
En el transcurs d’una atenta i detallada lectura de la versió catalana de l’excel·lent peça de literatura memorialística Crist s’ha aturat a Èboli (1945) —obra del pintor i escriptor italià Carlo Levi— que publicà el 1964 l’historiador i periodista mequinensà Edmon Vallès, amb la pretesa intenció de detectar l’ús de mots i expressions del català nord-occidental —en concret, del de Mequinensa— que hi fa aquest traductor mequinensà, em vaig trobar amb dos breus textos narratius que recullen, d’una manera o d’una altra, llegendes o tradicions pròpies de la cultura oral i popular. La primera té a veure amb les relacions que en temps ancestrals mantenien l’home i el llop. Es tracta d’una
Just a l’inici del confinament motivat per la COVID-19, l’entranyable amic Alfonso Maíllo Oliver em proposà, a suggeriment del jove advocat mequinensà Iñaki Esteve Molina, que indaguessa a propòsit de la paraula bolletí —amb el significat de “taca d’excrement en la roba interior”, allò que en castellà col·loquial se’n diu palomino—, per si formava part del lèxic ‘endèmic’ del parlar del Poble.
Enclaustrat (relativament, ¡encara puc visitar l’estanc de la cantonada per abastir-me de tabac i pòlisses!) i a poques jornades del meu aniversari, no puc deixar de pensar en com, al llarg de la història de l’alimentació humana, diversos ingredients, condiments i conservants que en molts moments tingueren una importància capital, a hores d’ara no en tenen mica, o gairebé gens, d’importància.
