// Joaquim Torrent

Recentment hem pogut llegir un tweet de cert historiador ribagorçà especialitzat en història medieval on al·ludeix despectivament a «irredemptistes catalans», «il·luminats ribagorçans» i «xapurriadistes». Anem a pams, i pensem que no tothom és igual i que cal destriar el gra de la palla. 

// Vicent Pallarés Pascual

Robert Capa és un dels fotògrafs que més m’han impactat. La força i el relat que mostren les seves imatges ens parlen de cadascun dels conflictes que ha cobert amb les seves càmeres, les seves famoses Leica.

// Pietro Cucalón

«…El rellotge infantil de la paret on apareix un monjó de colors brillants marque les onze i mitja del matí. Lo meu nin de sis anys i jo som asseguts a una sala d’espera d’una clínica odontopediàtrica a Saragossa. L’espai és prou agradable amb les parets pintades a tons pastel. És ple de joguets una mica gastats i pansits, però molt variats, fins i tot es pot veure al fons un penjador amb disfresses. Hi ha una altra nina més menudeta i innocent que jugue amb un trencaclosques de fusta i amb un peluix però no s’aparte més de dos passos de sa mare.

»Mon fill té la mirada fixa. Intento fer conversa però ell només me conteste amb monosíl·labs. Li toco les manetes, les sento suades i de seguida agarren en força les meues. Sap a què hem vingut, té uns records molt roïns de les raderes visites al dentista. Este és lo quart professional que visitem i ja mos queden poques opcions perquè duu moltes peces en càries. Sempre hi ha la solució de l’anestèsia general però no m’agrada pònt i si puc la volem evitar.

// José Miguel Gràcia

L’actualitat és per a mi una font de temes per escriure aquestes línies i amb qualsevol d’ells ho podria fer, tot i que en tinc un sempre present per la preocupació que em produeix a mesura que passa el temps. Segurament el lector haurà pogut llegir recentment algun petit article meu, relacionat amb aquest mateix assumpte i del que ara parlaré, i ho faré aprofitant el major espai que ara tinc. També ho vaig fer en aquesta revista [Compromiso y Cultura] l’any passat amb un llarg article. Pot pensar el lector que és una fixació meua la idea de les energies renovables, així com l’escalfament global del nostre planeta i les seues conseqüències. Tant se val, el lector té el dret a opinar el que vulgui i encertarà si pensa que realment és una dèria meua. Tot i així, considero el tema de tanta importància que per més que s’escrigui mai en serà suficient. Any rere any el problema és més greu i una gran part de la ciutadania roman tranquil·la sense adonar-se, crec, de la magnitud del problema, ni de les seues conseqüències actuals i futures.

// Artur Quintana i Font

La frontera lingüística de la llengua catalana al nostre país va ser establerta amb tot detall per en Joan Coromines en un article seu del 1959 sobre els noms dels municipis aragonesos de llengua catalana, i partint d’aquest estudi es va redactar l’avantprojecte de Llei de Llengües de 2001 —Aladrada n’ha difós el mapa, que també es pot consultar a la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó. Podria semblar que la qüestió era resolta. No ha estat així. Ja el 1997 en iniciar-se l’ensenyament optatiu de l’aragonès ho va ser no només a pobles de llengua aragonesa, ans també a pobles fronterers de llengua catalana, on corresponia ensenyar català i no pas aragonès. Les associacions d’estudi i foment de la llengua catalana al nostre país ho van denunciar i ho segueixen fent: debades. Cap reacció per part de l’administració, ni de la universitat, conselleria, la Direcció general de Política Lingüística, els inspectors, mestres, ajuntaments, partits polítics, etc., per a aturar aquest esguerro.

// Vicent Pallarés Pascual

Passejava l’altre dia pel poble i veia les cicatrius que han quedat del que molts denominen l’època econòmica daurada. Caminava i els dubtes em venien, mentre observava els camps propers al nucli urbà, que s’han abandonat des que es van requalificar els terrenys per a construir i on, ens alguns casos, finalment, no es va edificar res. Em va venir al cap tots aquells anys enrere en què aquella obsessió per construir va arribar als nostres pobles i ciutats. Pensava en tots els canvis ocorreguts fins ara.

Un sector important de l’economia, com ha estat l’agricultura, des de la dècada dels 90 ha sofert una davallada. Les collites s’han pagat cada vegada menys, i moltes finques s’han deixat perdre en els darrers anys, ja que alguns eren minifundis dedicats generalment a la producció de fruita seca, poc rendibles, que es van anar abandonant.

// Alfonso Callejero

Hi ha un munt de signes de que ens feim grans. Ens costa bastant de veure’ls o simplement no els volem veure, ja que això suposaria acceptar que el nostre temps ja està passant i les següents generacions ens conviden, d’una manera més o menys conscient, a deixar el lideratge del món que ens envolta. I no ens enganyem, manar mola molt i sentir aquesta adrenalina de ser la generació que controla els temps del nostre entorn, no és fàcil de deixar.

El cas més clar, el trobem al que anomenem; «La generació de cristall», que encapçala la gent més jove. S’han guanyat aquest apel·latiu, simplement, perquè han gosat dir alt i clar que la salut mental importa, que ja no s’ha d’amagar dins els fulls d’un diari o en el fons d’un coixí ple de llàgrimes.

// Josefina Motis

Una bona cosa que ens ha pogut passar és haver crescut al camp. Les herbes eren fantàstiques, tenien vida les flors silvestres. Els arbres servien per jugar a casetes o palaus amb les amiguetes. Si una branca ens esgarrava el vestits vell que portàvem, fèiem una combinació del penjoll amb les calces i ens sentíem princeses. Així desenvolupàvem la imaginació i la creativitat, encara que el joc fos, en part, representació de la realitat. L’adaptabilitat, la imaginació i la improvisació sempre ens han acompanyat.