Es compleix una dècada dels fets de la Codonyera, on una xerrada informativa d’un responsable de CHA es convertí en una mena de procés inquisitorial.
// Màrio Sasot
El 17 de desembre de 2009, quasi deu anys després de l’arribada de Marcel·lí Iglesias a la presidència del Govern d’Aragó es va presentar al parlament autonòmic una Proposició de Llei de Llengües que va ser aprovada amb el suport (desigual) dels grups d’esquerra de l’hemicicle.
El grup polític Chunta Aragonesista (CHA) va decidir fer una campanya explicativa dels punts més bàsics de la Llei recentment aprovada, arreu de les comarques denominades com “d’ús predominant bilingüe”.
En aquest sentit, CHA va voler fer una xerrada a la Codonyera el 20 de febrer de 2010 i per aquest motiu va demanar la cessió d’un local municipal a l’Ajuntament. L’alcaldessa del lloc, Maria José Gascón, del PAR, va posar objeccions a l’acte i no va oferir cap local al·legant que el tema de la conferència, l’estrenada Llei de Llengües “no tocava” perquè, segons ella “podia produir crispació entre la població”.
Avui, proclius com som a commemorar, és el 50 aniversari del Dia de la Terra, un planeta que es calenta per efectes del canvi climàtic i congela la humanitat amb virus, confinaments i paràlisi econòmica.
L’aigua pot parèixer una font renovable però és un bé escàs i el seu recurs, vital. Preservar el medi ambient és fonamental per a donar-nos l’esperança del seu aprofitament, tant per al rec dels camps com per a beure.
Juan José Omella ha viscut sempre a l’alba o al primeríssim començament d’una nova època. Va néixer a Queretes el 1946, en l’alba dolorosa de l’Espanya franquista, després de la Guerra Civil. Va conèixer al seminari la mort de Pius XII, substituït per Joan XXIII, “el papa bo”, que al començament de 1959 va sorprendre el món amb la convocatòria del Concili Vaticà II. L’alba d’una nova època per a l’Església. I Omella hi era.
L’acabat d’elegir president de la Conferència Episcopal Espanyola, no és un prelat progressista sinó més conservador del que pareix. Els bisbes han estat, són i seran conservadors perquè és molt tot el que l’Església ha de conservar i preservar. Omella pot ser tingut com a progressista per haver estat un capellà del Concili, dels quals molt pocs van aconseguir la dignitat episcopal perquè d’ells en van recelar sempre els papes Joan Pau II-Wojtyla i Benet XVI-Ratzinger, sobretot, i fins i tot el propi Pau VI-Montini, que va clausurar el 1965 el Concili inaugurat per Joan XXIII el 1962.
La metàfora del boomerang, aquell objecte dels aborígens australians que llances i et retorna, és utilitzada de forma recurrent i en múltiples contextos. Aquests dies i amb la crisi del coronavirus, m’ha vingut al cap per entendre què ens està passant.
Els casos de contagi a Itàlia i a l’Estat Espanyol no han fet més que créixer i créixer malgrat les mesures dràstiques de contenció que imposaven (i segueixen imposant) els governs de torn. Quan fa unes setmanes vèiem a les notícies com la Xina ordenava el confinament de milions de persones al voltant de Wuhan ens ho preníem a broma. No era difícil sentir un comentari al bar qualificant la mesura de desproporcionada, exagerada o amb qualsevol altre adjectiu que, en el fons, menystenia la mesura. Alguns potser comencem a entendre-ho tot plegat. Altres, però, potser no ho entenen ni tan sols ara.
En aquests darrers temps hem assistit a un canvi de tractament, ni que sigui mediàtic, envers la ruralitat. El canvi d’adjectiu de buit a buidat a l’hora de referir-se al territori que ens ocupa és més que significatiu perquè el segon interpel·la directament els eventuals responsables del buidatge, hom busca el subjecte de l’acció i aquest, necessàriament, és un subjecte social i no pas natural. Aquest canvi de perspectiva sobre el despoblament és un salt de gegant perquè esborra de l’imaginari col·lectiu la idea que és justament això, una qüestió natural, com si de la llei de la gravetat es tractés, per passar a ser una qüestió que té unes causes concretes amb uns responsables concrets i en darrera instància obre la porta a rectificar aquelles polítiques que han produït i produeixen l’èxode rural i, eventualment, revertir-lo.
D’un dia a l’altre, passes d’estar tranquil·lament admirant lo teu paisatge, lo teu patrimoni, les teues muntanyes, la teua gent; de veure que eres una comarca despoblada però unida i amb un futur encara prometedor, dins d’una província, Terol, de la qual per fi s’està escomençant a parlar i, de repent, te trobes que arribe una tempesta. Una tronada però no de 15 minuts amb pedra, sinó de les que perduren durant anys i que poden provocar una fractura social ja vista fa més de dos dècades i que tots crèiem superada. Curiosament esta classe d’amenaces a la convivència mai solen arribar de forma endògena, sinó de l’exterior.
No hi ha cap dubte que el turisme ha esdevingut una de les activitats empresarials més interessants relacionades amb el temps lliure o amb l’oci. Com a prova d’això en moltes ocasions compta amb el suport de les institucions i fins i tot forma part com a objectiu en molts programes i projectes d’actuació política. A més de suposar una font d’ingressos de primer ordre, reivindica el patrimoni i remarca les característiques genuïnes dels territoris.
Darrerament la paraula despoblament ressona amb força en molts àmbits i sembla que es vulgue posar fil a l’agulla per, almenys, frenar la tendència de davallada continuada que patim des de principis de segle XX i que ha acabat consolidant un procés que va més enllà del que es podia imaginar en un principi. El risc de desaparició d’alguns pobles és més que real.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació