Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Irlanda, Finlàndia. Nosaltres no som d’eixe món*

// Màrio Sasot

Som un país estrany i estrambòtic on en el Parlament de totes les Espanyes, alguns senyors i senyores diputats es remuguen nerviosament en els seus seients quan senten parlar des de la tribuna d’oradors en alguna llengua espanyola no castellana, i això quan no profereixen crits de protesta amb l’afany de boicotejar la intervenció de qui ha gosat trair el sacrosant precepte de que “De llengua oficial no n’hi ha més que una i les demés les parles a casa teua”.

I què direm de les Corts d’Aragó, on el passat 9 de setembre, els diputats de VOX van abandonar l’hemicicle regional i companys seus del PP i el PAR van interrompre amb crits de protesta i rialles sornegueres la intervenció del diputat de Podemos Nacho Escartín quan aquest va concloure la seua intervenció trilingüe en defensa de l’Academia Aragonesa de la Llengua amb la lectura d’uns fragments de la cançó del saidinès Anton Abad Sic de poble i d’un bell poema de la chesa Rosario Ustáriz.

llegir més

Una ocasió perduda, o potser no

// L’oncle Jupiari

Lo dissabte 13 i el domenge 14 de novembre s’ha presentat a la Torre de Vilella, al Matarranya, en bon éxit de públic, lo documental Lo Chapurriau dirigit per Ferran Rañé, ben conegut artista barceloní en arrils torredanes —un agüelo seu ere de la Torre— i realitzat per Gemma Blasco. A cada un d’estos dos dies s’hi han projectat 4 capítols d’una duració de quinze minuts cada un. Jo no hi vai assistir per raons òbvies, si bé he pogut informar-me’n ben complidament en persones que hi van ser presents. Tots ells m’han explicat que el documental ere ben fet. Pel cartell del documental, distribuït pel territori, en Rañé ha comptat en l’ajuda de la Diputació de Terol, de la Comarca del Bajo Aragón i de l’Ajuntament de la Torre de Vilella, institucions totes regides pel PSOE, segons tinc entés, entre d’altres més.

llegir més

La humanització del traç

// Montse Gort

Entrem a una aula qualsevol. Hi trobarem rètols de totes mides fetes amb diferents tipografies perfectes: majúscules, minúscules, lletra de pal, lligada, d’impremta, cursiva, negreta, Arial, Massallera, Calibri, Courier… Tot un ventall inacabable de modalitats de signes sortits d’una impressora per identificar el que calgui: un alumne, una finestra, el nom de la classe…

No en teníem prou en omplir documents i llibres; ara, les magnífiques lletres fetes amb ordinador, han envaït tot l’entorn i han situat el llistó del model a seguir tan allunyat de la inexperta mà de l’infant que, ja de ben petit, sent la necessitat de tenir un teclat a l’abast.

llegir més

La importància de la representació en els mitjans de comunicació

// Tuabech Terès Antolín

Recordo que, quan tenia cinc anys, tots els personatges que apareixien a la televisió —tant sèries, com pel·lícules, com programes del dia a dia— eren blancs: els protagonistes, els presentadors, els dibuixos animats… fins i tot els extres de les pel·lícules eren tots blancs.

Les noies eren rosses, amb el cabell llis i llarg, amb ulls blaus, verds o d’un castany clar molt bonic, llavis fins i un nas estret i recte. Les poques noies que se suposava que eren negres o d’una altra ètnia, tenien una aparença el més semblant possible a la d’una noia blanca, com a Espies de veritat: cabell llis, la pell molt clara —per a una persona negra—, i ulls també clars.

llegir més

Racismes*

// Vicent Pallarés Pascual

Cada vegada vivim més multiculturals. És un fet que observem sols sortir de casa ja que noves llengües, cultures o menjars s’han apropat al nostre dia a dia.

Els fenòmens migratoris han estat motivats per causes polítiques —com ara les guerres—, religioses —persecucions a persones integrants de certes religions o creences—, econòmiques —persones que marxen de regions més pobres a d’altres més riques— o culturals —és a dir persones que busquen una altra cultura o reagrupar-se amb gent d’una determinada cultura. També per causes naturals, com ara els moviments migratoris que responen a desastres de la natura, ja siguen sequeres, inundacions o terratrèmols.

llegir més

Sobre una proposició de VOX*

// Artur Quintana i Font

El 9 de setembre proppassat VOX va presentar una proposició no de Llei, no vinculant, a les Corts demanant la supressió de l’Academia Aragonesa de la Lengua —institució que comprèn l’Instituto de l’aragonés amb 9 acadèmics, i l’Institut aragonès del català amb 6—, així com també la de la Direcció General de Política Lingüística. Vox ho va argumentar declarant que la llengua aragonesa és un invent i que la catalana no existix a l’Aragó, i que, per tant, intentar normalitzar invents o llengües inexistents fa que la DGPL siga innecessària. Amb argumentacions lleument diferents es van adherir a la proposició de VOX el Partit Popular, Ciudadanos i el Partido Aragonés Regionalista, aquest darrer declarant que a l’Aragó s’hi parla aragonès al nord i a l’est però enlloc català, i els altres dos dient que qualsevol mesura de normalització faria desaparèixer les modalitats del nord i de l’est, sense precisar què entenen per aquestes modalitats.

llegir més

Guillem Nicolau, un humanista de Maella *

// Artur Quintana

A l’Edat Mitjana els escriptors aragonesos en llengua catalana eren membres de la reialesa –Jaume I, Pere IV, …- o hi estaven molt relacionats. Aquest es el cas d’en Guillem Nicolau, anomenat també lo Rector de Maella. Tot i que la biografia d’en Nicolau presenta força llacunes, com més va més detalls en sabem, que noves recerques als arxius, especialment al Diocesà de Saragossa podrien arredonir. Malgrat que no tenim cap constància documental seua fins el 1366, quan entrà com a ajudant de registre a la cort de la reina Elionor de Sicília, tercera muller del Cerimoniós, penso que no és del tot aventurat suposar que en Nicolau havia nascut i mort a l’Aragó.

llegir més

De com la Comarca del Matarranya va aconseguir el seu nom*

// Artur Quintana

Temps era temps el Matarranya era un riu de conca tripartida entre l’Aragó, Catalunya i el País Valencià –i segueix sent-ho avui en dia–, la part aragonesa de la qual es trobava inclosa dins de la macrocomarca o regió del Baix Aragó, continuadora d’alguna manera de la malaguanyada província noucentista d’Alcanyís.

I així hauria seguit sent, si no hagués passat el que va passar: resulta que l’any 1959 l’indoeuropeista i romanista Joan Coromines i Vigneaux publicà al volum XXIII de la Revue de Linguistique Romane l’extens article Els noms dels municipis de la Catalunya Aragonesa, reeditat el 1970 a les pàgines 43-141 del segon volum del seu llibre Estudis de toponímia catalana –d’on cito–, on normalitzà els noms de tots els municipis d’aqueix territori que ara coneixem com La Franja –d’Orient per a uns o de Ponent per a uns altres, i del Nord per a uns tercers, podríem afegir–, establint-ne també els límits comarcals amb tot de detall, poble per poble, prenent com a criteri decisiu la llengua i la cultura que s’hi conforma, que en el cas de la Franja és la catalana.

llegir més Sense Comentaris

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: