// Patrici Barquín

Eixa frase que forma part del títol d’una meravellosa cançó de R.E.M., també forma part dels profetes post mil·lenni que ja no són vells barbuts, sinó periodistes/presentadors/opinadors de mitjans de comunicació de masses. I contràriament a lo que lis passava als autèntics profetes bíblics, la població encesa no es llença a lapidar als missatgers de la catàstrofe.

// Patrici Barquín

Com mos hem de veure! Embolicats, un camí més, a la indecència d’aquells que ho volen canviar tot pa que tot segueixi igual. Insultats per aquells éssers que, tenint una pila d’estudis i un currículum d’astí a Torrent, són incapaços de desenvolupar un argumentari coherent sense recorre a la fal·làcia i a l’insult. Clar que tot això és culpa meua per llegir-me articles d’aquell diari, tan sàviament qualificat com “coprofàgic” per Carlos Taibo: El País, referent de cultura de la “beautiful people” i la classe social liberal progressista.

// Patrici Barquín

Ara que ja fa un any que es va decretar l’inici oficial de la pandèmia i ens van tancar a casa per a que poguéssim consumir paper higiènic, com si Sangonereta (referència de jaio) hagués sobreviscut a l’empatx de botifarra, i elaborar pans, dolços i, també, pa que poguéssim eixir al balcó a aplaudir als policies que ballen; és lo moment d’avaluar en quin punt ens trobem.

// Patrici Barquín

Visc a un poble agon los records no es troben als patis. De fet los records es troben amagats sota una pàtina de por heretada, deguda a la terrible repressió franquista. Però no és de franquisme ni de pors de lo que vull parlar. De fet vull parlar de poesia.

Perquè visc a un poble amb records colgats, però amb poesia a boca de carrer. Hi ha prou a fer un repàs pels diferents noms que reben les eines de treballar la terra, treball que representa la ambivalència entre l’esforç i la bellesa del seu resultat.

// Patrici Barquín

Atenent a que tenim lo sistema numèric decimal com a referència a l’hora de fer comptes, celebraré los deus anys d’una explosió quasi revolucionària com va ser lo 15M, pa fer lo meu anàlisi particular sobre aquells fets.

Vaig tenir la sort de ser convidat (encara no acabo d’entendre com a un desustanciat com jo li va tocar tal honor) a fer una xerrada a la plaça Ricard Vinyes de Lleida, que era lo puesto agon estava l’acampada de la capital del Segrià. No detallaré més que les petites anècdotes que vaig veure i que encara ara me fan venir carn de poll:

// Patrici Barquín

Ja fa un temps que em va passar, que vaig rebre una trucada d’aquelles, diguem, inoportunes i, sobretot, desafortunades. La qüestió é que una veu harmoniosa i educada, però alhora alarmada i preocupada, em volia advertir de que al meu carrer, raderament, s’havien produït un seguit de robatoris.

// Patrici Barquín

Deia un company de lluites, que ens va deixar massa aviat i massa precipitadament, que “és més fàcil denunciar l’extinció de les balenes o dels grans felins africans, que denunciar la destrucció del riu del teu poble”. I quanta raó tenia!. Perquè sí que són necessàries les grans lluites, però podem eixir, més o menys, ben parats, sobretot atenent a que a la majoria de la gent, li poden semblar causes nobles o, en lo pitjor dels casos, causes prou llunyanes com per a què no es preocupen lo més mínim pel que diem o fem. En canvi, quan mos centrem en lo proper, comencen los problemes de debò.

// Patrici Barquín

Au, pos ja està, ja he aconseguit lo meu somni d’incloure la paraula paradigma al títol d’una columna. Ja si aconsegueixo ficar “implementar”, “paradigmàtic” o “resilència” me donen lo Nobel de bufat-repel·lent-intel·lectual i juro que me retiro com a columnista, perquè ja no podré aspirar a honor més gran a eixa vida de ajunta lletres que porto.