Carlos Taibo, a les seues xerrades, cita a un autor francès, conservador, catòlic i monàrquic: Georges Bernanos, que va dir: «lo realisme és la bona consciència dels fills de puta, que afirmen que la realitat és aquesta i no podem evitar-la».
Eixa cita, que pot parèixer tan dura, ve al cas degut als «nous» corrents que tracten de presentar-nos la realitat de la crisi energètica com un carreró amb una única eixida: la plantejada per les grans empreses que fan negoci a compte de l’energia. Estos «nous» corrents, fan eixes afirmacions sense aprofundir en la gravetat de tot lo que estem vivint, especialment a les zones rurals d’Aragó sobre les que pretenen especular i fer negocis, un cop més, amb una nova bambolla especulativa. «No és personal Sonny, només negoci», deia Michael Corleone
¡Un moment! A veure si tenim una mica de tranquil·litat. Que teniu la ment molt bruta. Ni quan penso en muntar a cavall me ve al cap la pobra Caterina de Rússia, de la que si voleu algun dia en parlarem; ni quan parlo de la petita mort m’estic referint a aquell concepte francès de «petite mort» que va pels canals, diguem, alegres d’internet. Igual que en la equitació de Caterina de Rússia, la «petite mort» també transita els camins de la polisèmia.
Del que parlo, quan dic petita mort, é de quan estic malmarrós, que sol coincidir en los períodes en què puc gaudir de vacances. Passa que dec tenir una mena de gen productiu, me cago en tot!, que fa que esperi en candeletes les pauses laborals pa patir petites morts; no res seriós, normalment un refredat, una grip, una contractura o, com me va passar no fa massa, una passa, que diem a Fraga.
De tothom és sabut que les persones que col·laborem al Temps de Franja tenim una característica comuna que, a més a més, é compartida amb les persones que llegeixen el Temps de Franja. Sí, parlo de la bellesa; però no d’una bellesa qualsevulla, sinó d’aquella bellesa que de tant extrema fa mal als ulls, tant mal que t’obliga a desviar la mirada com cal fer amb Medusa. I dic tot això perquè eix do que dona escriure o llegir Temps de Franja us farà entenedors del que us vull explicar a continuació:
Poc desprès de l’estrena de la cinta de Superman, va haver-hi una mena de «proto fake news», que afirmava que un xiquet, imbuït per la fantasia de la cinta, s’havia lligat un llençol a l’esquena i havia saltat per la finestra d’un gratacels, perquè pensava que podia volar. Lo mateix expliquen de l’estrena de Spiderman i un xiquet que va aboconar-se per la finestra, convençut de que s’enganxaria per la paret i treparia amunt i avall, tal com feia lo superheroi (encara sort que prèviament no havia fet que li piqués una aranya radioactiva). Espero que no fos lo mateix xiquet que en veure pel·lícules violentes o de tant jugar al Call of Duty o al GTA o a qualsevol altre videojoc, va acabar amb un kalashnikov disparant, a tort i a dret, a mestra.
Los canons de Navarone és un tros de pel·lícula d’aquelles que vèiem la gent menuda, asseguts a la cuina, davant una tele en blanc i negre, mentre menjàvem una torrada de pa en oli i sucre (lo vi me donava cor agre). Com que se suposava que era una pel·lícula de guerra i d’herois, la veiem quasi com qui va a missa i desplega tota la seua fe, pa poder quedar extasiat davant l’avorrit sermó del capellà. És a dir, la veiem entre l’expectació de que hi hagués una ma de trets i explosions i la realitat d’un gran guió i d’una història carregada de reflexions i resistència contra lo nazisme que tenia terroritzada una part del mediterrani, o de l’Egeu (mai he acabat de tenir-ho clar del tot), a compte d’uns enormes canons estratègicament col·locats: los canons de Navarone.
Feia més de dos anys que la maleïda pandèmia ens havia separat, malgrat tot, sabia que venies per aquella lleugera picor de nas que em vas provocar. Una picor de nas com la picor de nas produïda per una forta emoció, com quan Pepe, «el Boleco», arrenca a gemegar a ritme de fandango i saps la brutalitat que desplegarà després la seua veu omnipotent.
Després, no gaire després, vaig poder confirmar que venies, pel gust estrany i atenuat que em vas deixar al fons de la boca, allà agon la llengua se precipita cap a la verticalitat de la gola. Aquell gust estrany atenuat i sorprenent, com los primers petons que et fas amb algú, que tenen aquell sabor a estranyesa i aquell tacte lleugerament incòmode de lo desconegut.
Un canvi tan radical com sobtat al paisatge i tot pareix explotar en una festa de colors. Les armelleres han estat les primeres en unflar los borrons i fer-los petar, d’un dia pel l’altre, com si fossin los coets de serpentines d’una festa infantil d’aniversari. També han eubert les flors, com euria los ulls Pola Negri, los mullarerers i les nectarines, pintant lo paisatge, com si fossin artistes puntillistes que venen de carregar la paleta de colors, de tots los tons de rosa possibles. Per la seua part, les pruneres, més modestes, s’han limitat a tintar tot de blanc llampant, il·luminant los dies de sol i carregant l’aire d’olors de nèctar i mel que fan embogir a abelles i borinots que ballen agraïts de viure.
En la que està caient. En los científics eixint dels seus laboratoris plantat-se davant del temple més sagrat del segle XXI: lo sacre Congrés dels Diputats, farts com estan de que ningú els hi faci cas; en un acte de valentia, han decidit jugar-se-la i manifestar-se i exposar-se a la criminalització del seu acte. En l’ONU fent comunicats apocalíptics, que llencen l’ultimàtum de que: «o aconseguim que la temperatura del planeta “només” augmenti 1.5ºC d’astí al 2030 o patirem unes conseqüències devastadores per a l’espècie humana».
